Què és un animal, per exemple un porc?
Aquesta és la pregunta que ens fèiem a la facultat de veterinària.
I anàvem a classe perquè els professors ens expliquessin coses sobre els porcs. Per exemple, els dies que dura la gestació de la truja. O els que dura la lactació d’un garrí. O la composició exacta que ha de tenir el pinso d’un porc a l’engreix i la que ha de tenir el pinso d’una truja gestant. Anàvem a classe perquè els professors ens expliquessin les malalties que podia patir un porc durant les diferents fases de la seva vida. I com era la sang d’un porc. I la melsa d’un porc. I l’estómac d’un porc. I els seus pulmons.
Paraules com ara mecanisme fisiològic, metabolisme o anatomia servien per contestar la pregunta «Què és un animal, per exemple un porc?». Servien per explicar el funcionament d’un porc. I ens preguntàvem, entre nosaltres: «Què els passa als porcs?» I preguntàvem als professors: «Què els passa?» I ens contestàvem, i ens contestaven: «Als porcs els passen totes aquestes coses.»
Quan vaig començar a treballar en granges, abans de manipular un animal li acariciava el llom o darrere les orelles. L’animal s’encongia, xisclava, fugia o donava cops de cap. Algú em va dir: a les vaques i els porcs no els agraden les carícies, no són com els gossos. I vaig pensar que devia ser veritat, perquè la persona que m’ho va dir sabia molt bé què era un animal, per exemple un porc, per exemple una vaca.
Llavors, quan un porc o una vaca em mirava jo veia els seus ulls de porc, els seus ulls de vaca, i pensava conjuntiva, i pensava còrnia, escleròtica, pupil·la, iris, cristal·lí. Fins que un dia vaig veure els ulls de l’animal que em miraven, i vaig veure que em miraven a mi.
Hi ha coses que no s’ensenyen a la facultat. Hi ha coses que els científics no expliquen; les expliquen, en tot cas, alguns filòsofs i poetes. Una és aquesta: els ulls de l’animal parlen. I no em refereixo pas a les típiques obvietats que si l’animal té els ulls entretancats està relaxat i si els té oberts i fixes està neguitós, etc. Quan dic que els ulls de l’animal parlen, vull dir que parlen.
Els ulls de l’animal em miren i diuen: «Tu.»
Els ulls de l’animal em miren i diuen: «Tu, et veig.»
Els ulls de l’animal em converteixen en una alteritat. Davant d’uns ulls que parlen i diuen: «Tu», no puc pas girar-me i preguntar a algú altre: «Què és aquest animal?» El «què» cau de la pregunta com una roca que es desprèn del marge i es precipita al fons del barranc.
El dia que vaig obrir prou els ulls per veure els ulls d’un animal que em miraven i em deien: «Tu, et veig», l’únic que vaig poder fer va ser romandre en aquella mirada i els meus ulls van dir, per fi: «Jo també et veig.» I vaig preguntar a l’animal: «Qui ets?»
No sé què ens fa pensar que sabem millor nosaltres què és un animal, per exemple un porc, per exemple una vaca, que no pas el mateix porc, la mateixa vaca.
L’animal em mira als ulls i li pregunto: «Qui ets, vaca?»; «Qui ets, porc?» I us asseguro que contesta sempre.
Contesta: «Soc algú.»
A vegades és una afirmació tranquil·la, carregada amb tot el pes i la serenitat de l’evidència: «Soc algú.» D’altres vegades és gairebé un crit, una súplica, un lament: «Soc algú!» Intento fer-li una carícia i l’animal s’estremeix, s’encongeix, vol fugir. I li pregunto: «Què et passa?» Li pregunto a l’animal, no pas a cap persona que rondi per allà o que sàpiga moltes coses sobre animals. Li pregunto a l’animal: «Què et passa?»
I l’animal contesta: «Em fas por.»
Ho entenc i és demolidor. Aquell que em va dir que als porcs i a les vaques no els agradaven les carícies estava equivocat. El que els passa, als porcs i a les vaques, és que les mans humanes els fan por. Les mans humanes només els toquen per separar-los de la mare, per clavar-los cròtals a les orelles, per enfonsar-los agulles a la carn. Potser mai cap mà humana els ha explicat les carícies, ni mai cap els les explicarà. Aquells animals seguiran mirant atentament les persones i els seguiran dient amb els ulls: «Tu, et veig», mentre les persones passen de llarg amb els seus ulls cecs, amb els seus ulls buits, sense veure res, sense sentir, desconnectats de tot allò que els envolta. Com màquines.
Primer intentem anar més enllà del vocabulari científic que fragmenta i desvincula, el just per poder obrir els ulls i veure l’altre que ens mira. Després oblidem la falsa creença que l’animal és mut i incomprensible per a nosaltres. Quan estem preparats per escoltar-lo, li fem la pregunta que ens surt del cor. Finalment, amb una mica de sort, serem capaços d’entendre l’animal que ens diu: soc algú que pateix, soc algú que vol viure, soc algú que necessita furgar la terra, soc algú que es torna boig si està sol, soc algú que estima. Amb una mica de sort, serem capaços de deixar-nos corprendre per tot allò viu que ens envolta. Obrir els ulls és saber escoltar. Quan mirem ben endins dels ulls de l’altre entenem més que a les classes de la facultat. Més que submergits dins el més prestigiós dels llibres de zoologia.
Mirar un animal als ulls i veure com ens mira és el primer pas. Més tard podrem intentar aprendre, també, a mirar als ulls a tota la resta: als animals que no sabem si ens miren, com els cucs, però també als roures, als pins, a les margarides, als rius, a la terra. I saber que són algú, que estan vius i tenen veu, que ens poden explicar més coses de les que ens podem imaginar; que ens poden trencar per dins en el moment exacte en què deixem de mirar-nos el melic i els fem la pregunta directa: «Qui ets?», «Què et passa?».
