Diuen que el negre és un color acromàtic: un no-color. Una absència total de llum que és capaç d’absorbir la pròpia llum d’una manera ferotge i completa.
El negre: nit, forat, cova, entranyes, abisme, no-res.
I després hi ha la llum, que juga amb els colors –també amb el negre!–, que els canvia de manera capriciosa, que en fa el que vol; la llum que va i ve i es refracta i es reflecteix i transforma els colors d’una manera que sembla pura màgia. Per exemple, això que en diuen iridescència. Segons el diccionari, la iridescència és un joc de colors semblant al de l’iris que presenten certs cossos, com els minerals, les bombolles de sabó, el nacre o el plomatge d’alguns ocells, degut a fenòmens d’interferència i difracció dels rajos de llum. El cas és que, ja sigui per iridescència o per no sé quines altres entremaliadures de la llum, el color negre és capaç de fer coses extraordinàries, coses que no diries mai que un color tan no-color com el negre pogués arribar a fer. Fixeu-vos si no en els ocells.
En els ocells, a vegades, el negre de les plomes esclata i brilla i es converteix en un color que no es pot definir, que no saps ni quin color és perquè transmuta i perquè s’escapa i fuig i torna, i la seva bellesa rau justament en aquest no entendre, com passa també amb alguns poemes. Per exemple les orenetes, que no se sap ben bé si són blaves o són negres, que a vegades diries un i a vegades diries l’altre: quan el sol brilla fort sembla que vulguin agafar reflexos violents i foscos de cel, i quan el sol afluixa sembla que vulguin esdevenir nit.
O els corbs, que és cert que són uns ocells molt negres molt negres però quan volen llunyans vers el sol ponent del capvespre, reflectits en la llum, es poden tornar blancs, blancs, blancs, com de nacre, i a vegades són coses com aquesta justament les que et demostren com de necessaris són els poemes per copsar el sentit del món; coses com aquesta, increïbles i reals alhora, que les veus i no les entens però passen davant dels teus nassos i te les has de creure. Per exemple va ser així, mirant els corbs volant blancs a l’horabaixa, que vaig recordar un poema de la Maria-Mercè Marçal, la Cançó de passar bugada, amb aquell últim vers que sempre m’havia resultat tan enigmàtic:
[…]
i estendre la bugada
a l’embat del migjorn
perquè s’endugui l’aire
l’ombra blanca del corb.
Recordava el poema mentre veia volar els corbs enredats en l’última llum del dia i descobria que és cert: aquests ocells, sempre tan negres, també poden ser una ombra blanca, tan blanca que fa mal als ulls. Corb-pena, corb-tristesa, el pòsit de l’amor voleiant enllà de la bugada estesa: de sobte aquesta imatge va esdevenir tan real que no em podia ni creure la vivesa de la metàfora, la veritat de l’oxímoron.
Però tornem a les plomes, a les plomes negres. A vegades, les plomes negres són tan negres que sembla que el mateix color negre no ho pugui suportar i es desfaci en reflexos d’altres colors, liles i verds i platejats, segons com ve el sol, per escapar de la seva pròpia densitat, per escapar d’ell mateix. Per exemple el negre de les garses, tan fort tan fort que no ho aguanta i irradia tot de colors que tenia atrapats, com un secret esbombat als quatre vents; un negre que és feliçment salvatge, embriac de llum, ple de festa. El negre impossible de les garses.
Quan tot es torna negre vull pensar que, després del negre-nit-forat-cova-entranyes-abisme, quan sembla que el negre ha absorbit fins l’últim alè de llum però just abans del negre-no-res, la llum de sobte es pot posar a jugar i pot crear un negre-blanc-corb, els ulls encegats però desperts, la pena allunyant-se tot d’una… O un negre-garsa: iridescència, pampallugues, llampegueig; un desconcert ple de possibilitats, una via d’escapament cap a no se sap on, un joc de transformacions que és bell perquè no s’entén, com alguns poemes, o que pren sentit justament gràcies als poemes. Un esclat de no-sé-què tan encisador i feréstec que no te’l pots ni imaginar…
O potser sí, mirant les plomes negres de les garses al sol.
