Hi ha rituals i rituals d’inici d’estiu i el meu d’aquest any ha estat una estrebada al peu dret que m’ha deixat setanta-dues hores fora de circulació i una tendinitis de regal. He parat a marxes forçades el meu dia a dia a vegades excessivament frenètic a voluntat pròpia i entre comprimits de prednisona, pota aixecada i crossa al costat, he passat més temps de l’habitual –que no és poc– a Instagram.
Qui és a Instagram, i probablement qui no hi és també, sap perfectament que hi ha molts tipus d’usuaris, finalitats i maneres d’interactuar amb la mateixa xarxa. Tant és així que en funció de l’usuari que visitis pots topar amb qui explica el seu dia a dia amb pèls i senyals, qui comparteix contingut propi i d’altres, qui en fa un àlbum fotogràfic vital públic o fins i tot comptes que pertanyen a mascotes. Els que han captat la meva atenció han estat els que pertanyen a nois i noies d’una franja d’edat, concretament la que va dels dotze als dinou.
El fet que Instagram pot ser i és, en efecte, usat per buscar l’aprovació externa i aliena de l’aspecte físic era quelcom que sabia i sabíem prèviament. No és d’estranyar –admeto que també ho faig– que a l’hora de compartir contingut sobre nosaltres mateixos rebusquem i seleccionem a la galeria de fotografies personals aquelles on sortim més guapos, simètrics i morenos. Això últim és normal, evolutiu i comprensible, suposo. No és més que una petita empenta a l’autoestima més o menys esquerdada de cada un que ens permetem com a llicència quan sortim de la rutina i colonitzem platges i decorats inhabituals i estem radiants i estem contents. Però no és ben bé això amb el que m’he trobat i encara menys el que em preocupa.
Fa uns mesos, la notícia que el desig més anhelat d’un grup de nens i majoritàriament nenes d’una classe de sisè de primària era aprimar-se uns quants quilos em va rebentar mitja dotzena de neurones i em va inundar en una bassa fangosa d’impotència, tristesa i ràbia. No entenia com criatures d’aquella edat sentien, ja de forma tan precoç, la pressió d’aquest sistema malalt capitalista, masclista i centrat en el físic. Ara potser sí.
El nivell d’autoculte al físic que s’exhibeix en la majoria dels comptes d’adolescents d’avui en dia és preocupant. I no ho és per la quantitat de fotografies en biquini ni per l’ús d’efectes que distorsionen la cara d’un mateix, que també, sinó pels cànons de bellesa que perpetuen, imposen i publiciten, opino que sense ser-ne del tot conscients. I no ho és perquè la majoria de fotografies siguin primers plans i enfocaments que realcen unes figures que ni per edat haurien de tenir, sinó perquè beuen i imiten directament figures públiques amb milions de seguidors que mentre exhibeixen els seus cossos esquelètics s’omplen la boca de consells per estimar-se un mateix i fan bandera de l’anomenat body positive.
I tot ho veig tan fràgil i superficial que m’angoixa sobremanera i m’omple de ràbia mentre em faig petita dins la paradoxa. I tot ho veig tan dur i caduc que suposo que he escrit tot això en un intent desesperat d’acte de resistència on estimar el cos propi és feina de pocs valents. Com a excusa per dir-vos, nens, però sobretot nenes –per la part que ens toca i ens tocarà en aquest món on la pressió estètica s’exerceix de forma desproporcionada sobre nosaltres–, que necessitem que us rebel·leu i transformeu tota aquesta energia en mostrar-vos com vulgueu, però sobretot tal com sou. Imperfectes, diferents, úniques però sempre precioses.
