Boira

És massa dur remoure les emocions tancades, ancorades, fetes pedra als músculs

Foto: Erik


Em fa pànic la boira. Em tanca les costelles, els pulmons, l’estómac. No he arribat mai a l’extrem d’aturar el cotxe al voral perquè sé que és més perillós que continuar rodant, i així, teràpia de xoc obligada i odiada, he arribat sempre al meu destí automobilístic gairebé sencera, només amb un petit dèficit d’aire i una intensa debilitat a les cames. Sigui com sigui, Montserrat s’ho val, sempre, i el monestir de les benetes, descobert avui, encara més, i ja no m’atura ni la boira ni la perspectiva d’una retenció quilomètrica a la ronda de tornada.

Qualsevol diria que és massa dur remoure les emocions tancades, ancorades, fetes pedra als músculs i a les dents, als budells, a les temples. Reproduir les pel·lícules una a una, el germà que obre la porta i et salva de l’horror, l’escarni a l’escola, el terror atenallant els músculs infantils, l’ànima alienada que es parteix en dos quan ja no pot suportar-ho ni un segon més. La boira, també, esborrant els límits, els referents, abocant-te al vertigen del buit. Però avui no es tractava d’això. Avui es tractava de fer espai. D’evitar els col·lapses, de sobrevolar la vivència sense tacar-te els dits, sense enfangar-te. Com quan fas un poema i estens el dolor a la terrassa i te’l mires de lluny, i ja no és teu. I amb la germana Teresa a la vora, acompanyant, transmetent una serenor i una harmonia fora del món, tot esdevé fàcil. També la boira, i les retencions, i la certesa dels dilluns en una oficina sense paisatge.








*text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Comentaris

    SPI Setembre 14, 2019 7:08 pm
    M'agrada la boira. D'una manera semblant com la neu apaivaga sons i fresses, la boira t'acull mandrosa i mòbil, t'embolcalla sense pressa i dibuixa el perfil d'un espai conegut. És capaç d'amagar el sol, tafaner i superb que es deleix per ser el rei de la terra que et prohibeix mirar-lo cara a cara. En canvi la boira, t'obliga a obrir els ulls que es cansen de mirar buscant el no res, i a poc a poc envaeix el teu cos de silenci i de fred. Moltes gràcies Sònia.

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...