Bombolla

Foto: Braedon McLeod

Creues la dreta de l’Eixample amb la bufanda blava al voltant del coll i les ungles a joc. Un dels teus propòsits pel dos mil vint-i-u és deixar de mossegar-te-les per evitar coquetejar amb el contagi de qualsevol malaltia infecciosa descoberta o per descobrir –després d’aquest any ha quedat demostrat que encara n’hi ha. També te les vols deixar de mossegar per guanyar credibilitat i per no deformar-te els dits llargs d’abans-pianista a cops d’impulsivitat barrejada amb ansietat anticipatòria.

Camines mentre penses que, si t’hi esforces, pots arribar a endevinar l’hora exacta de la tarda només reconeixent la constel·lació de punts lluminosos que es dibuixen a les façanes dels edificis que deixes enrere. Si els del primer segona tenen tancat, ja deuen ser les vuit. Si els de l’àtic encara tenen obert, falta poc per les deu.

Quan arribes a l’altura de Joanic reps el missatge de rigor demanant un blanc no gaire dolç i intentes complir. Pagues amb un aire despreocupat i el propietari del queviures atrotinat et desitja bon any mentre dins teu et preguntes fins quan es deu poder dir. Potser fins al punt en què ja ha començat a anar malament, et dius. Potser fins que l’esperança s’aprima com un fil de cuca entre els dits i es fa imperceptible.

Quan arribes hi són tots els que la llei deixa i que a cops de confinament perimetral, toc de queda i pas del temps s’han convertit en aquest ultrafiltrat que anomenes “els de sempre”. I venen els glops de vi, la música de fons i el repàs de l’última guàrdia. El recompte de les hores que no heu dormit ni dormireu. I ve aquest descobrir-se xarxa col·lectiva i densa a prova de caigudes abismals. La família nombrosa que es tria en un present distòpic. I ve una onada de calma i un pic de lucidesa que et fa dir que no hauries pogut tenir més sort. Les llàgrimes als ulls cansats, els riures que tensen el diafragma. Perquè són la tensió superficial que t’abraça i et separa del món els dies que fa mal. Perquè algun dia, qui sap si molt lluny dels carrers de l’Eixample i sense la boca tapada, sereu conscients que us vau salvar mútuament mentre tot trontollava.