Boniques totes

I allà estàvem jo i els meus dotze anys amb mitja cama depilada i l’altra cama i mitja peluda

Foto: Bastian Sander


El primer cop que em vaig depilar les cames amb cera tenia dotze anys. Recordo que, com un acte reflex, amb la primera estirada, em vaig incorporar de la llitera i vaig clavar un cop de puny a l’esteticista. Ma mare, que m’hi havia acompanyat, no sabia on posar-se ni com demanar disculpes a la senyora que havia rebut la gardela i que em mirava com si fos filla bastarda del mateix Satanàs. L’únic que vaig saber dir jo va ser: és que m’ha fet mal.
 
Vaig entendre a l’instant allò que predicava ma iaia Ulín –de Consuelín, passa que es va morir tan aviat que no vaig tenir temps d’aprendre mai a pronunciar bé el seu nom– i tantes altres dones i que encara es predica ara de “per presumir s’ha de patir”.
 
I allà estàvem jo i els meus dotze anys amb mitja cama depilada i l’altra cama i mitja peluda i la resta de la meua vida per davant per anar patint-per-presumir. I el cap a mil revolucions: per-pre-su-mir. No patir per salvar la humanitat d’una extinció més que probable, o patir per trobar la cura a una malaltia que mata nens petits. Ni tan sols patir perquè si pateixes et regalaran, no sé, un cadellet. No: per presumir.
 
“Ai, em posaria tirants amb esta calor que fa, que no s’hi pot estar, però com tinc estos braços tan gords, com m’he de posar una samarreta de tirants?”, vaig escoltar que deia una dona a la seva amiga mentre prenien un cafè a la plaça del mercat. “No porto pantalons curts perquè no em sento còmoda amb les meves cames”, afirma una altra dona que ha estat els últims quatre mesos fent règim per casar-se ara a l’estiu. La llista dels complexos absurds que tenim pot ser ben bé infinita. Em surten pèls negres a la barba. Tinc el cabell astorat. Tinc un mugró enfonsat. Tinc estries als pits, a les cuixes, als braços. Tinc papada. Tinc les orelles de Dumbo. Tu has vist el meu nas? Sembla una patata. No tinc prou pit. Soc massa alta. (Atenció: prou i massa). Podria continuar.
 
Jo mateixa n’he pronunciat i en pronuncio algunes tot sovint gairebé sense adonar-me’n i m’he d’esforçar, llavors, a recordar que si em vingués algú i em digués, posem per cas, quina merda de pèl que portes avui, li penjaria l’etiqueta d’imbècil-mal educat la resta de la seva vida.  
 
M’ha calgut, ho dic de veritat, deixar-me el cos marcat a còpia d’injeccions obligades per començar a estimar-me’l. Per començar a lluir-lo sense manies a les platges i piscines als estius. Trec confiada a passejar el meu ventre morat i la part baixa de l’esquena, just damunt d’allà on són les estries, inflamada, vermella, dura, enquistada i les cuixes, amb un tram enfonsat, sense múscul ni greix. Són les meves ferides de guerra i les llueixo orgullosa perquè el meu patiment m’han costat. No anava d’això, el joc?  
 
En el meu cas, aquest patiment (n’hi ha d’altres) és visible. Però quan veig noies de dotze, quinze, divuit anys, ja siguin primes o grasses, boniques totes, caminant acomplexades ràpidament des de la tovallola fins a l’aigua, o fins i tot, dones de trenta, quaranta, cinquanta anys que no volen portar pantaló curt a quaranta graus, o que es tapen el coll amb mocadors perquè comença a estar arrugat, em sap com greu. Perquè hi ha ferides de guerra que no es veuen però no entenc per què no s’han de lluir també amb orgull.
 
Penso en ma iaia, pobreta, que presumir, no ho sé si va presumir gaire, però patir sí que va patir. I tot el que havia patit abans per presumir, tampoc li va servir de res, al final.  
 
Que quan ens estimem una persona la veiem bonica ja ho sabem tots. (Si no, fixeu-vos en els nens petits enamorats de les seves mares.) I si hi ha mirades que no ens veuen boniques totes, potser és que tenen els ulls tacats de por.
 

Comentaris

    Anònim Juliol 18, 2017 2:17 pm
    Jo fa temps que vaig compendre que no patiria per presumir... I les pitjors veus van ser d'altres dones!!! que sòc rara...que no sòc femenina....Doncs si ser femenina és pintar-se, augmentar-se el pit ,treure's anys quirùrgicament...no sòc femenina....però aixó ès com diferenciar els homes en "machos" "yogurines" "hipsters"...Jo no sè quina categoria de dona sóc... jo crec que la que ha fet la natura i ja m'agrada.... Fa temps que m'estimo i tinc la sort de ser estimada pel meu fill i el meu home com sòc...sense artificis...potser hem de deixar de veure pel.lìcules i revistes misògines fetes per les mateixes dones?
    Esther Barra Juliol 18, 2017 3:24 pm
    M'ha encantat el teu article, Maria. Això és el que necessiten escoltar, perquè és veritat! Hem de lliurar-nos de complexes que ens ecorceten i no ens deixen fruir del nostre aspecte natural. Que bonic viure en llibertat, i sobretot llibertat sense prejudicis, complexos, estereotips, i cànons de bellesa amb mandats inútils i interessos missògins.
    Anònim Octubre 2, 2018 6:08 pm
    A los doce años las niñas no tienen vello en las piernas que depilarse. Todo lo que argumentas es más falso que un euro de madera.

Nou comentari

Joia
I per fi, el que em fa feliç, / ho tinc i vaig mar endins
Més entrades...
L'art i la poesia de la Lluna de Lotus
El Monestir de Pedralbes dedica una exposició a l'artista i poeta japonesa Ōtagaki Rengetsu
Més entrades...