Foto: Laura Tou

Sempre faig bromes i això ho sap tothom, i la mare de vegades em defensa de la gent i diu: és molt bromista, ell… Però de vegades també diu: no fas gràcia. Perquè diu que no sé quan he de parar una broma, i que segueixo i segueixo, i arriba un moment que les persones han de saber com i quan parar, i ho han de llegir a les cares de la resta, i afluixar, perquè si no, es fan pesats, com els borratxos. Quan vaig dir que la mare no era a casa perquè havia anat al poble perquè l’àvia havia mort, pensava que la gent riuria, però la gent va dir: pobret, i després em tractaven més bé, i és clar, no sabia com explicar que l’àvia no estava morta, i que l’àvia ens enterrarà a tots, com diu el pare, perquè sempre està malalta i quan la gent es posa malalta moltes vegades però no acaba de morir, es diu això, que ens enterrarà a tots, i com vols que l’àvia hagi mort, si encara som tots vius. La gent que m’ho va sentir dir no coneixen l’àvia i s’ho van creure, i em deien coses maques, i em feien petons i abraçades, i jo em vaig deixar fer, què havia de fer!, si el pare m’hagués avisat que no feia gràcia, com fa la mare, però em va mirar i no va dir res, i va seguir tota la nit sense dir res. En realitat la mare no havia vingut amb nosaltres perquè estava malalta, al llit, i va dir que l’únic que li venia de gust era quedar-se al llit llegint, i que li passés la febrada, i això va fer.

M’he endut una bona sorpresa quan en entrar a casa, la mare no estava al llit, sinó asseguda en una cadira del menjador, que sempre diu que són molt incòmodes i les hem de canviar, i fins que no les canviem no pensa seure-hi, tots a dinar i sopar a la cuina; doncs estava asseguda al menjador, amb un mocador al nas i els ulls completament vermells, com d’haver plorat. Jo m’havia quedat un moment a la porta de casa, intentant obrir la bústia, perquè m’han donat la clau de la bústia perquè deixi de demanar la clau de la porta principal, perquè calli, i quan he entrat la mare estava així, i el pare mirava a terra i deia: no pot ser, no pot ser. He preguntat què passava i la mare ha dit que l’àvia havia mort, i que ens estava esperant per anar a veure-la, i m’he quedat blanc, perquè he descobert que tenia un poder: el que deia es feia realitat. Després m’he adonat que era el pitjor poder perquè sempre estic dient bestieses i m’he sentit molt responsable de la mort de l’àvia, com si fos un assassí i l’hagués matat jo, i he començat a tornar-me boig, de cop no entenia què em passava a les cames, però corria per tot el menjador fent voltes a la taula amb les cadires, i després em picava molt el cap, i en realitat el que em passava eren ganes de plorar, així que he frenat de cop i quan m’ha passat el mareig de tant córrer en cercle, el pare i la mare han començat a riure HAHAHA com si estiguessin malament del cap HAHAHA un riure que era insuportable perquè HAHAHA no deixava pensar i els he volgut dir que no feia gràcia però HAHAHA no podien sentir-me, ja no podien sentir-me.

Nou comentari

El piano

Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix