Els llocs són com les persones que els han fet. El pis de la mare tenia una personalitat forta, era tossut, elegant, imprevisible. Els primers dies em feia mal imaginar-me'l. Una escenografia buida i sense sentit. La roba dins la rentadora, el brou en tàpers al congelador, el llit encara desfet, l’ampolleta d’aigua a mig beure —a mig beure per sempre— sobre la taula de la saleta. Quan la vida s’atura, deixa tot de foteses que no saps com resoldre.
De primer, vaig fer el llit. No em vaig veure amb cor (encara) de desfer-lo. M’hi vaig esforçar. Vaig estirar el llençol de sota amb cura, fins deixar-lo llis i sense ni una arruga, com a la mare li agradava (ella feia el llit amb rigor científic). El mateix amb el llençol de sobre —la gira, sobretot, que quedés ben simètrica, com planxada—, amb el cobrellit i la flassadeta de llana que sempre tenia als peus. Els coixins, tres, els vaig estarrufar i els vaig deixar al seu lloc. Com si encara l’esperessin. Ara sé que era jo qui encara l’esperava.
Després, la invasió. Compradors de Wallapop que s’asseien a les butaques i obrien els calaixos aclucant els ulls. Els operaris del servei de recollida de trastos vells de l’Ajuntament, que rondinaven perquè hi havia més coses de les que havíem dit. Brocanters que feien que no amb el cap i deien: Això no té sortida, no ho voldrà ningú.
Paul Auster a La invenció de la soledat parla del buidatge del pis del seu pare mort. No hi ha res pitjor que enfrontar-se a les pertinences d’un mort, diu. La mort és una evasió, la darrera fugida, diu. Un pis és una metàfora de la vida de qui l’ha habitat, diu. Llegir et fa adonar-te que això tan únic que t’està passant li ha passat abans a moltes altres persones. I que algunes ho han sabut explicar exactament amb les paraules que tu necessites.
El pis de la mare va oposar molta resistència i va donar moltes sorpreses. Sempre quedava un armari per mirar, un altell per obrir, una lleixa per investigar. I tot era ple de gom a gom. Les foteses per resoldre: la vida.
Fins que de cop un dia vaig ser conscient que començava a estar buit. Que quedava poca feina. A les habitacions on vaig créixer ara hi havia ecos. Els mobles havien deixat ombres com fantasmes a les parets.
Una de les darreres coses que van endur-se els nois de l’Ajuntament —perquè fins al darrer segon vaig mirar de trobar algú que se la quedés— va ser la Gran Enciclopedia Espasa, l’orgull del menjador, 102 volums de lloms daurats, grandiloqüents, que pesaven com una muntanya. La mare l’havia comprada, ja vídua, i l’havia pagada a terminis durant anys i panys. Cada cop que n’arribava una nova actualització —eren altres temps— estava contenta.
La nit que va marxar l’enciclopèdia vaig somiar en la mare. Es mirava les cambres buides de casa seva, molt enfadada.
—Vull que m’ho torneu tot! —em va dir. I tot seguit va veure les prestatgeries del menjador: —On és l’Espasa?
No vaig gosar dir-l'hi ni en somnis.
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
