Foto: Catorze
Les anem desant. I de tant en tant, n’obrim una per recuperar del fons, amb els dits, dos o tres minuts d’un febrer, o d’un agost. Perquè prou se sap que el passat és un bon refugi. I que és entretingut i temptador ordenar-lo i reinventar-lo al nostre gust: aquell petó dura més. I els llavis lents s’allarguen. L’adéu, menys. Com si ni existís. Em quedo penjada al cel en aquell avió que no sabia on em duria. Les nostres copes, sense tocar-se, tornen a brindar per allò que volíem que vingués, i que, amb una altra cara i uns altres ulls, com si fos un miracle, ha arribat.
Ahir volia un futur. Ara voldria que el futur fos una mica semblant a l’avui. La vida m’ha donat un altre any: hi haurà rutines, decisions que em faran ser això o allò. Dies de tot: els silenciosos, que sembla que hagin d’esborrar-se, els que es pronuncien i, depèn com, o els carregues o t’abracen. Vindrà allò que és imprevisible. Però tant de bo que la incertesa no faci mal. I que si en fa, del mal en neixi alguna flor d’arrels consistents.
M’acostaria a aquesta capsa que tinc per estrenar i li diria fluix: fes un bon lloc, en un dels teus racons, als qui em fan ser millor. I digue’ls-hi que, si els ve de gust, s’hi poden quedar per sempre. Deixa’m que tingui a mà una il·lusió, o dues o tres o quatre, i algú amb qui compartir-la i fer-la més gran. Ajuda’m a no oblidar el que ja he après unes quantes vegades: que els fets manen, que els detalls petits ho diuen tot. Que cal estimar molt: el que fem, el que tenim, el que som. I triar què i qui volem a prop.
I si pogués ser, li demanaria que guardés un parell de copes i un vi blanc per brindar, de tant en tant, per la gran sort de començar un gener, un febrer o un dilluns qualsevol.
