Foto: Clàudia Codina


Diec. 1 f. [AD] [AQ] [LC] Edifici destinat a servir d’habitació humana.


Acluco els ulls per distingir amb detall les dues siluetes en moviment entre el magma de xancletes prematures, vestits de flors i models d’ulleres de sol extravagants que inunden la plaça del poble un diumenge d’abril. Carreguen tres cafès amb gel i s’acosten fent tentines mentre criden. Somriuen ensenyant les dents i contraient tots els músculs d’unes cares que quasi havia començat a oblidar i seiem sobre un terra que crema a molts quilòmetres de casa. Se’ns fa de nit i les galtes se’ns encenen mentre ens sabem família que s’escull, xarxa invisible.

Tanco els ulls i som dimarts prepandèmia i reposo el cap mentre noto encara una lleu tensió a la musculatura cervical. El dolor cedeix tan bon punt deixo anar tot el pes sobre els genolls que el sostenen. Una dada fugaç em creua el cervell traçant una tangent que deixa rastre: el cap humà pesa una mitjana de vuit quilograms. M’adono que ho he dit en veu alta perquè el cap em tremola mentre et sento somriure per sota el nas. Acaricies el penjoll que porto mentre recites en veu alta una llista de pel·lícules que assegures que hem de veure abans de morir-nos. Mitja hora més tard em respiraràs a l’orella i morir-nos quedarà llunyíssim. Les pel·lícules que no veurem, també.

Dos cadells d’humà molt semblants guarnides només amb bolquer han après a aguantar el cap sobre un matalàs ple de coixins grocs i verds i blaus. En Simó llegeix contes en veu alta a l’altra banda del menjador i és el primer dia d’estiu després de. M’acabo la tassa de cafè mentre m’apropo al matalàs i somric i tremolo. Fa dues hores he sabut que la que em mira amb uns ulls plens de mar és la meva fillola.

Sentir-se a casa són moments, em va dir algú fa molt temps. I no és fins ara i aquí, asseguda davant l’ordinador mentre enumero frames vitals, que m’adono que aquest algú tenia raó. Que sentir-se a casa són ulls, cares, boques, mans i músculs en tensió. Que són paraules, nits i somriures que es creuen contra direcció a cent per hora. Que no són quatre sinó setze, divuit i vint-i-dues parets. Que sentir-se a casa té noms, cognoms i batega. Que és addictiu i a vegades volàtil i efímer. Que és ser exactament amb qui creus que has de ser.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Montserrat Peláez a abril 28, 2022 | 06:58
    Montserrat Peláez abril 28, 2022 | 06:58
    Xic-xac CASA!!!

Nou comentari

Comparteix