Il·lustració: Maria Beitia
Ahir que em miraves de ben a prop
i quasi ni et veig.
Avui, que et trobo a la pantalla
m’imagino aquesta vida que m’expliques
de colors, paisatges i somriures perfectes.
Miro, remiro
passejo, remeno, m’emborratxo
i penso que en sé una mica més de tu i de tot.
Tanco els ulls.
De cop, m’espanto
de l’estranyesa i la solitud
de casa buida i pantalla plena.
I ho apago tot.
Ara passes, em mires, et veig
i m’hi quedo una estona
a casa i en silenci.
Una casa de vida imperfecta,
sense fotos, sense missatges, sense pantalles
plena de vida, olor de cafè
i sorolls que van i venen.