La casa que vaig ser

La persona que més va prosperar del meu arbre genealògic va ser el tiet Ricardo

Foto: Andrea Kirkby


Quan dic que de petita no anava de vacances enlloc, menteixo. És cert que veia desfilar el gruix de l’estiu des del piset de Nou Barris, mentre llegia sense fre i participava en concursos com La bolsa de la playa de Ràdio Barcelona, però almenys una setmana cada agost la passàvem a la torre dels meus cosins, en una urbanització de Platja d’Aro que en realitat pertanyia al terme de Calonge.

Vinc d’una família humil per totes bandes. La persona que més va prosperar del meu arbre genealògic va ser el tiet Ricardo, que va estudiar òptica i en va muntar una (“quin punt veus més perfecte, carinyo, el verd o el vermell?”) i va demostrar que tenir una segona residència no era una aspiració impossible. Abans de comprar el terreny i fer-se la torre a mida, els meus oncles llogaven una casa cada estiu i –amb una generositat immensa– ja ens deixaven anar-hi a passar uns dies. No només a nosaltres: també als meus altres tiets, i al cosinet Jaume i la Maria Rosa, i a la Montse de Madrid, i a tants amics com volguessin convidar els meus cosins –quatre nois: la nena de la tieta no va arribar mai.  
 
En dèiem “la torre dels tetes” i allà –fent voltes a la nau del pis de sota– vaig aprendre a anar en bici, en una BH que no era meva perquè els Reis s’entestaven a fer-se els sords any rere any. Aquella casa és la bici prestada que primer no em feia cas i després sí. La cabana enmig d’arbres on m’amagava amb el David. La trucada de l’avi per dir-me que se li havia mort el Tabalet. La Maribel encara viva, deixant-me un bolquer de la Marta perquè se m’havien acabat les compreses. Els nans de pedra que en custodiaven l’entrada. El campionat de ping pong que vaig guanyar. La vespino en què l’Albert em duia de paquet. L’habitació on va morir el tiet Mílio (“hola, Cuco”) havent tornat de l’hospital on van menysprear per error un avís d’infart. Les històries d’amor que ens explicava la tieta Pepi els vespres que no ens mudàvem per baixar al poble a fer un gelat. Els desmais del jardí. La colla d’amics de les cases del voltant, tan allunyats del meu món. La Ghislaine, la noia francesa de la casa del costat. La Mapi, la nena més preciosa que he vist mai, que acabaria sent reumatòloga i moriria de sobte als 42 anys.
 
Jo ja era gran i havia deixat d’anar amb els pares a la torre dels tetes quan el tiet Ricardo va fer construir, a sota de la nau, la piscina que els seus fills sempre li havien demanat. Una senyora piscina que no hi és, a la casa dels meus records. El tiet tampoc en va gaudir gaire: se’l va endur un càncer al cap de poc.  
 
Avui he sabut –amb una foto al Facebook, que és com se saben ara les coses– que els meus cosins s’han venut la torre. C’est fini, he llegit, i m’han aparegut d’un plegat la bici, la cabana, la vespino, els desmais, l’avi, el tiet Mílio, la Maribel, el tiet Ricardo, la Mapi. Que sí, prou sé que vendre’s una casa no és tan important. Però la casa de Platja d’Aro ets tu i soc jo, és tot el que vam ser ahir. La imatge de la façana amb un parell de nans de pedra i el “s’ha acabat” en l’idioma de la Ghislaine m’han informat a traïció que ja només és nostàlgia, aquella part de mi.
 

Comentaris

    Jordi Guibernau Virgili Abril 12, 2017 12:39 pm
    Comprenc les teves sensacions. La meva nostàlgia és la casa pairal del poble de Tarragona. Tans anys a Barcelona i rodalies; i encara perduren mil i un records, qualsevol vivència em porta a aquella terra, al pare mort, la mare treballadora (al camp i a casa), i sobre tot, a l'avi del què vaig "mamar" l'esperit de la Vida. La meva gratitud a tans bons moments viscuts! Una abraçada!
    Anònim Abril 12, 2017 10:51 pm
    Tinc la sort d'haver passat moments fantàstics en aquesta casa i a la nau ☺️. M'ha fet molta gràcia recordar els nans de pedra de la façana.
    mjb Abril 12, 2017 11:22 pm
    Ohhh m ha agradat molt. I més el record de la Mapi, anava a la meva escola i m ha emocionat q la recordessis.
    Anònim Abril 13, 2017 7:45 am
    Quin greu
    Imma Vila Abril 13, 2017 8:46 am
    M'encanta que la gent escrigui records...perque estan plens de Vida i si no ho fas el temps els espolsa a l'habitacio de l'oblit, i mai se sap si podran tornar al salo de l'Alegria...per aixo son els diaris per escriure-hi les nostres vivencies i despres un dia, alliberar els records i deixar que tornin, perque sense ells res seria tan bonic... El Pare sempre em deia: Imma, no seras feliç fins que tallis la puta corda...I que jo era com una nena petita que alla on anava sempre duia arrossegant les meves joguines... Jo vaig dir-li que no podia tallar-la...perque eren bocins de la meva Vida, i no volia oblidar-la...I que...sempre estava als Nuvols! Pero despres em preguntava si eran tan bonics com semblaven...
    OlgaGoGo Abril 13, 2017 11:08 pm
    Preciós escrit.... permete'm si us plau donar-te però les gràcies per l'oportunitat de tenir aquest mini homenatge de la Mapi... sense dubte una persona preciosa com bé dius... una ànima blanca que va haver de tornar a casa del pare massa aviat... les seves companyes d'EGB sempre la recordarem...
    Martina del Clot Abril 17, 2017 9:24 pm
    Tinc a la mare amb Alzheimer i cada dia perd una petita part dels seus records. Jo escric en un bloc perque no vull que un dia els records i el saber qui soc i d'on vinc desapareixin. Els teus escrits m'ajuden a expressar els meus sentiHracies. Gracies.

Nou comentari

Diamants
El mapa dels meus astres / si mai estic perdut
Més entrades...
Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...