A vegades es pregunta com hauria estat la vida amb aquella altra persona. Ja pot preparar el dinar o ser a la dutxa o estar ben concentrada, pinces en mà, davant del mirall de gran augment amb què es depila regularment les celles. La pregunta té el bon gust de limitar-se a les visites ocasionals, esporàdiques, però quan es decideix a aparèixer ho fa sense clemència i sense preocupar-se per la idoneïtat del moment: la darrera vegada gairebé es va fer un desastre a la cella dreta, centrada com estava en aquella altra qüestió poc o gens relacionada amb els pèls dispersos que tot just treien el cap.
A vegades es pregunta com hauria estat la vida amb aquella altra persona. Fins i tot s’ho demana quan és amb l’altre, amb la persona amb qui finalment s’ha decidit a compartir la vida. Això li genera alguna cosa semblant al sentiment de culpa; un dolor tan lleu i tan fugaç que ja neix com una reminiscència, com el ressò d’un mal que gairebé no recorda haver sentit: pensa en els pèls arrencats amb pinces i hi troba un paral·lelisme que li fa gràcia. La curiositat, ho té clar, és el motor dels seus dubtes: com seria el sexe amb l’altre; com l’hauria agafat de la cintura a l’hora de besar-la; quina olor faria el xampú de l’altre i de quina manera es llimaria les ungles; quin comentari graciós deixaria anar indefectiblement per alleugerir les tensions postcoitals.
A vegades es pregunta com hauria estat la vida amb aquella altra persona a qui posa la mateixa cara, la mateixa veu, la mateixa alçada i la mateixa edat que té la persona a qui ara, i des de fa dos-cents trenta-quatre dematins, li prepara una torrada amb alvocat i truita a la francesa. A vegades, a banda de fer-se preguntes, també maleeix les presses; la precipitació amb què varen lliurar-se al descobriment mutu en detriment de la idealització que encara ara, especialment ara, l’atabala a ella mentre cuina l’esmorzar. Si pogués formular un desig, demanaria ser capaç de dir-li a aquesta persona que és infinitament millor que aquella altra, perquè ell és real i l’altra era una projecció; perquè ell és la concreció imprevisible d’unes expectatives que superen hàbilment les expectatives que ella havia cultivat. Desitjaria dir-li totes aquestes coses, al fanàtic de les torrades amb alvocat i truita a la francesa amb què conviu des de fa temps; a l’hora de verbalitzar-les, però, les paraules se li encallen a la gola com un tros de pa torrat o com una declaració que no és certa.
Aleshores s’asseu a la taula i fa una mossegada a la seva pròpia torrada amb oli i tomàtiga —l’alvocat i la truita sempre els ha trobat sobrers— i es pregunta com hauria estat la vida en general si hagués estat més capaç de mentir-se a ella mateixa i als altres. Conclou que, si la vida hagués anat així, el que és segur és que a dia d’avui ja hauria pogut deixar de preguntar-se com hauria estat la vida amb aquella altra persona, perquè —ho jura per les torrades amb oli i tomàtiga— aquella altra vida no la voldria per res del món.
