Foto: Mohamed Nohassi
Foto: Mohamed Nohassi


Saltem al buit amb els braços desplegats. Volem. El que coneixíem ja no hi és i el desconegut encara no el podem veure. Ara, aquí, només l’aire i el vertigen, i tot el cel per expandir-nos. Reinventar-se, crear, escriure, badar, un matí de lunes al sol, un cafè a deshora, tot l’Univers als nostres peus. Totes les realitats són possibles, també el món paral·lel de la mare que veu l’avi mort al menjador de casa i el cerca pels carrers del barri, també la novel·la que mai no has gosat escriure i que va degotant línia a línia amb una facilitat insospitada, també tots els llocs on podries viure i totes les vides que podries inventar-te. Saltem al buit i amb el vertigen hi ha una alegria que ja no pot contenir-se, la mateixa que quan eres adolescent i saltaves els set o vuit metres que separaven la roca des d’on tremolaves i l’aigua del gorg, l’alegria d’atrevir-se, de deixar anar les àncores i volar, confiada, sabent que hi haurà un lloc bonic on aterrar.






* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa