Foto: Natalia Medd
I et sorprèn com pot arribar a fer-se costa amunt un dilluns després d’un cap de setmana de retrobaments i complicitats. Després de les abraçades, de la plastilina, del pastís que mai no es fa a l’hora que toca i que ens acabem menjant sempre una mica tebi. De les cigarretes índies fumades d’amagat a la galeria, la porta de la cuina mig oberta, amb la germana que em sap, que em mira de reüll, que em diu Tot bé?, que sap que no, que m’escolta i després em diu No ets imbècil, només ets reincident. De l’escalfor de dins quan riu, quan ric. Com pot arribar a enfilar-se sense pietat aquest dilluns inacabable després de les converses al balcó i de les salsitxes amb ceba, dels regals i dels cors de purpurina. De la neboda gran mirant fixament les fotos de la mare clavades al suro amb xinxetes de colors. Un dilluns després del teu missatge imprevist just quan et pensava, just quan desitjava –ves a saber per què avui, ves a saber per què ara– que traguessis el cap amb un Hola, bonica que em fes el dia més fàcil. Com pot arribar a fer pendent un dilluns de malsons, de nusos a l’estómac i joguines escampades. Un dilluns sense abraçades, sense dibuixos, sense contes. Sense la mare. Com poden arribar a fer-se costa amunt les escales dels dies que són després de tot el que veritablement t’importa. I que no duen enlloc.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
0
0
