Costa tant d’imaginar

Fa mal i fa por i ja em diràs com coi se suporta una absència així de grossa

Foto: м Ħ ж


L’Aitana tenia onze mesos el matí que va dir adéu a la seva mare sense saber que era un adéu per sempre. Ara té gairebé dos anys i ja sap que la mare –aquesta dona de les fotos, rossa com ella– no tornarà. Quan creixi voldrà saber-ne més coses, i algun dia li hauran d’explicar que l’Ariadna va tenir la desgràcia d’agafar un avió que un copilot suïcida va decidir estavellar als Alps un matí de primavera.
 
La Maria Àngels, la Pilar i l’Helena tenen més de cinquanta anys i acaben de quedar òrfenes de mare. Les últimes setmanes s’han fet molt llargues: les tres germanes han patit com mai, veient patir la dona que els va dur al ventre. Fins que la Lourdes va deixar de patir i de respirar. Després: la vetlla i el funeral i la paperassa i la gent. I ara, què? Ara han d’aprendre a caminar sense ella, que sempre hi era. No saben com es fa, no saben per on començar. No saben què fer amb aquest dolor immens, amb aquest enyor etern, amb tanta i tanta pena.
 
L’Adriana tenia vuit anys i una germana de sis quan va morir de càncer la seva mare, la meva cosina. Aquest juliol farà trenta anys que el cos de la Maribel va dir prou. Només en va viure vint-i-nou. “Tots pensem que morirem vells i la mama em va ensenyar que no és així –em diu l’Adriana–. A mi la seva mort m’ha ensenyat a estimar la vida, a no donar res per fet i a valorar cada minut que tinc la sort de viure”.
 
Que se’t mori la mare. Fa mal només d’escriure-ho. Fa mal i fa por i ja em diràs com coi se suporta una absència així de grossa. Com coi vius sense trencar-te del tot quan no tens una mare que et bressoli, que et consoli, que et digui no passa res o no n’hi ha per tant o te’n sortiràs o –també– ja t’ho faràs o espavila’t sol o a mi no m’hi emboliquis, que reculli els trossets de tu si et fas miques, que sàpiga com estàs sense demanar-t’ho, que sigui a l’altra banda del telèfon quan et cal plorar perquè et fereix el món. Costa d’imaginar que puguis seguir vivint el dia que no pots trucar a la mare per dir-li que se t’ha mort la mare, i ara què.

Comentaris

    Camí Març 27, 2016 8:17 pm
    Per a mi, el meu pare, que m'ha fet de mare durant els 42 anys que el vaig tenir sempre al meu costat, des de que vaig obrir el ulls. He plorat llegint-ho. Ja no puc trucar la persona que més m'estimava i millor em coneixia d'aquest món. Farà dos anys al juny i encara estic amb "i ara què"? Fa mal, fa por, és buidor.
    Anònim Març 27, 2016 8:53 pm
    de la mare, de l'edat que tingui... depèn de com arribi a aquesta edat, si ja no és qui era, si no te cap, si és una nina de drap des de fa molt temps, és el millor per ella. I te'n acomiades alleugerida i dient-li: adeu, mama, descansa en pau.
    Anònim Març 27, 2016 9:15 pm
    certament ha de ser insoportable el dolor de perdre una mare... per mi esta sent un infern superar la mort de mon pare...
    Susana Civit Març 27, 2016 11:08 pm
    La meva mare va morir quan jo tenia 5 anys, i la meva germana petita 3. Ella en tenia 33. No en tinc record, i això es una de les coses que trobo a faltar, els records. Et preguntes com es fa? Doncs mirant endavant, no hi ha més, es un altre aprenantatge, un altre camí, res a veure amb el de la majoria de companys, de coneguts...tant és, es el teu món, sense ella, la teva vida, i l,has de viure. Un dels moments en que més l,he trobat a faltar, es el dia que vaig ser mare, desde llavors, el,dolor es més intens, mes seguit, la seva absencia es més forta, mes notable encara. També penso, que l,amor que els hi donc els meus fills, en tinc tres, esta multiplicat, es l,amor meu de mare, més l,amor de la mare que no he tingut. Gracies per oferir-me aquest moment de record per ella.
    Lourdes Tevi Març 27, 2016 11:52 pm
    La meva germana va morir fa poc. Ella era mare de quatre nens i ens hem quedat amb la tristor de tots ells... i amb la nostra. I ens fa mal i ens fa por... I ara quants "i ara que" i com ens ho farem?
    nn Març 28, 2016 2:07 am
    Doncs jo vull fer-te reflexionar que el dol és dolç, i per això costa tant de sortir-ne. A mi fa 5 anys que se'm va morir la mare, d'un càncer, després de dos anys de malaltia, i jo en tenia 27 i ella 52. I sí, és una putada. Però una putada com una altre. Jo vaig tenir clar que n'havia d'aprendre però no caure en el dol. Et podria dir els deu mil topics de, ella segueix amb mi, ella no ha marxat mai, ella blablalblablaba. Però no ho faré. Perquè això tothom s'ho sap, i no cal compartir-ho. El que et puc dir és que segueixo amb la meva vida i quan tinc un moment de tristor, el faig durar el just i necessari per tornar a la realitat i pensar: sóc aquí i sóc feliç.
    Anònim Març 28, 2016 2:17 am
    No importa l'edat que tenien, mai vaig ni pensar que els pares no eren inmortals i de cop, se'n van, es moren, i llavors te n'adones que dintre teu hi ha quedat una buidor i una tristesa que t'acompanyaran fins a la mort.
    Carmina Març 28, 2016 12:08 pm
    Molt mes trist és que es morin el pare i la mare en un accident i els perdis tots dos de cop, com em va passar a mi i als meus quatre germans, el més petit amb quatre anys. D'això ja en fa 34 anys i no hi ha hagut dia en que els trobo a faltar, en que m'encomano a ells demanant ajuda. Aquesta pèrdua ha estat molt dolorosa, només recordar-ho encara ara em fa mal, encara ara em cauen les llàgrimes.... En els moments més durs de la vida és quan més els he necessitat, he tingut als germans, però no és el mateix...
    Lourdes CL Març 28, 2016 12:53 pm
    Aquest any passat es van fer 44 anys que ella va morir, jo en tenia 6, i vaig haver d'aprendre a no tenir-la. Sempre he estat de sort, envoltada de gent que m'ha estimat. I he tingut una tieta meravellosa que em va fer de mare i que em va ensenyar el que era l'amor incondicional, però ella, la mare no hi era en molts moments que hagués necessitat que hi fos, o si més no, jo hauria volgut que hi fos per compartir amb les meves dues mares (la tieta i ella) aquells moments tan difícils, o tan dolços. Després, ara ja farà 11 anys també va morir la tieta, i puc dir que va ser aleshores quan em vaig sentir orfre de debó. Mai no havia tingut aquell sentiment de estar sola, desamparada, de vuidor fosca ... a ella és a la que més he anyorat en aquest món, a la que moltes vegades visualitzo i penso que donaria anys de la meva vida per poder tenir-la només un instant, abraçar-la, patonejar-la i dir-li desde el més profund del meu cor, quant la vaig estimar i l'estimo encara. I a aquesta, la meva tieta (jo li deia "tita") encara no he aprés a no tenir-la.
    Montse Verdaguer Març 28, 2016 7:08 pm
    El proper dia 8 d'abril farà 33 anys que la mare va morir i no hi ha dia que no la trobi a faltar.Estava a punt de fer 12 anys quan la vida em va donar la lliçó més dura, la més dificil....El temps no tot ho cura, t'ajuda a portar-ho millor.Però una cosa he après de tot plegat a ser valenta com sempre em deia la mare a superar-me cada dia, a lluitar pel que desitjo i a valorar les petites coses de la vida.La vida és bonica, a vegades complicada i massa sovint injusta.Sempre valenta mare?
    Anònim Març 28, 2016 9:00 pm
    La trobo a faltar cada dia... i enguany farà 22 anys. Sempre quedes orfe, tinguis l'edat que tinguis. Com més jove, pitjor.
    Ricard Asensio Març 29, 2016 12:50 pm
    La gran Dama estava amagada La gran Dama estava amagada. Els nostres, els nostres ulls no la veien pero estava allà, Ella feia i desfeia i nosaltres anavem tirant. La gran Dama d'or! La gran Dama d'or! Pero no la veiem, estàvem cecs i estàvem muts. La gran Dama, ara s,ha fet gran, La gran supernova, ens esta il·luminat. La gran Dama d'or! La gran Dama d'or! Pero no la veiem estàvem cecs i estàvem muts. Tu que en vas regar, ens vas cuidar, ens vas curar, Em tens aquí, fins l,infinit, fins fer les paus. La gran Dama d'or! La gran Dama d'or! Ha estat un plaer Tenir-t'he aquí al meu camí. Ha estat un plaer tenir-t'he aquí al meu camí. Comentari: gracies per l'article Eva,si, es una gran pèrdua i de vegades ens n'adonem quan ja es un pel tard, disfruteu de la mare, la gran Dama!!.
    Anònim Març 29, 2016 12:51 pm
    Va morir fa vuit anys. Era el meu far, la meva llum, era el pilar que em sostenia. He hagut de restructurar la meva vida per intentar tornar a ser feliç, però tot és un miratge, perquè ella ja no hi és i mai res tornarà a ser igual.
    roma Març 29, 2016 4:45 pm
    La Marta, la meva mare, gairebé no va tenir temps d'adonar-se de la malaltia, dos mesos. pel març ara fa 38 anys, jo en tenia 16, va començar a trobar-se malament, i un asolellat 16 de maig ens deixava. No només va ser la pèrdua de la figura aleshores tan necessària pel dia a dia, que m'ho donava tot i m'ho ensnyava tot. Va ser enfrontar-me a asumir el seu paper, ja que tenia un pare gran que s'estava recuperant d'un ictus, un germà solter i uns germans que ja no vivien a casa i m'esperonaven a agafar responsabilitats per les que no estava preparada. Els anys han passat, tot es va posar al seu lloc, i em vaig fer gran, he sigut mare. Però amb 54 anys encara penso... que diria la mare?
    Anònim Març 29, 2016 8:04 pm
    Ara farà 6 mesos que la mare ens va deixar,era gran,molt gran,sempre deia que se'n volia anar,que hi faig jo aquí deia,presonera en un cos que no em deixa fer res,quan ho deia ens ficavem a riure,però ara que de veritat no hi és,et queda un gran buit,una tristor molt gran que no s'en va. Sempre va estar pendent i patint pels fills fins a l'ultim moment. La mare és una persona única en la vida d'una persona,el vincle materno-filial,és la relació més estreta entre dues persones,ja quan nèixem busquem la veu de la mare,això és innat. Si, m'he trovat molt sola sense ella,i m'he fet la pregunta,i ara que? No hi hà dia que no et plori,t'enyoro....mare...mareta
    Anònim Març 29, 2016 10:04 pm
    Tantes vegades que m'he sentit sola, incompresa, desgraciada...i ara llegint l'article i tots els comentaris veig que som molts els que ens hem sentit igual. Jo vaig perdre la mare amb 26 anys acabats de fer, exactament 12 dies després del meu aniversari, i el dia després de Sant Jordi. En menys d'un mes farà 3 anys. I sóc aquí perquè vaig triar viure, vaig triar tirar endavant i fer el que ella voldria, que seguís somrient. Però no va ser fàcil i va ser molt dur. Com dieu, s'acaba aprenent a viure així, amb el dolor, amb la buidor...s'apren a ser feliç, d'alguna manera, però mai del tot. Sempre hi ha aquell 'i ella què diria?', 'què m'aconsellaria?'...i aquelles ganes terribles de trucar-la i marcar de nou aquell número que encara no he oblidat. Què valenta vas ser mare, com d'orgullosa n'estic de tu. El càncer me la va arrebatar després d'haver lluitat 9 anys, amb tan sols 55 anys, i quan pensàvem que ja havia passat el pitjor. Encara recordo el seu 'me voy' sense voler-me dir on, i el seu somriure fins l'últim dia. Perdre-la m'ha ensenyat a ser forta, a viure al màxim, a saber que qualsevol dia pot ser l'últim. Fins i tot sense ser-hi m'ha seguit ensenyant un munt de coses, i sobretot el més important, a saber viure sense ella.
    Anònim Març 30, 2016 3:45 am
    A mi se'm va morir "el pare" fa gairebé 10 anys, ha sigut molt dur dividir la meva vida amb el que era abans i després. El cor se m'ancongeix cada cop que penso amb ell i sé que no el puc trucar. Encara recordo la seva veu, la seva olor. Donaria tant perquè hagués conegut als meus fills, però no. La vida és preciosa i torno a ser feliç, però també és molt difícil.
    Anònim Març 30, 2016 7:04 am
    Aquest estiu farà dos anys que, per circustàncies de salut greus, vaig estar a punt de morir dos cops. Llavors tenia 33 anys. Vaig tenir a la mare al meu costat en tot moment, però el meu pare només em va venir a veure a l'hospital una vegada. Després només em va escriure un correu electrònic breu, molt breu. Res més. En dos anys, silenci absolut. El procés de recuperació ha estat (i és) llarg i molt dur i que el teu pare no et pregunti ni com estàs és molt doloròs. No sé fins a quin punt és comparable amb la seva mort real, però que un pare t'abandoni en uns moments tan difícils (quan estàs al límit entre la vida i la mort) provoca un dolor immens.
    Anònim Març 30, 2016 10:17 am
    El meu pare va morir quan jo tenia dos anys i mig. No en tinc cap record, però el buit immens hi és igual. L'he trobat a faltar tota la vida i hi penso moltes vegades, sobretot quan hi ha coses que m'emocionen, que ell no podrà saber mai, i llavors penso "tan de bo fossis aquí" i em fa una pena immensa. I tinc gairebé quaranta anys!
    Mare i Avia Juliol 13, 2016 4:15 pm
    Tinc 69 anys i desde els 32 que ja no hi es, porto mes de mitja vida sense ella, m ha faltat en tot moment, i el que mes m'ha dolgut es no haver pogut veure com es feia gran i no mimar-le. No perdeu la ocasió de fer-ho els que la tingueu.
    Anònim Setembre 20, 2016 7:32 pm
    Eva Piquer: sé que fa temps que vas escriure aquest article...se'm va quedar gravat per sempre i no hi ha setmana que no el torni a llegir...volia donar-te les gràcies, has expressat el que jo no sabria escriure i si em permets potser agafi algun paràgraf per posar-lo al meu mur... Bé de fet no sé si llegiràs aquest comentari però ho havia d'intentar...GRACIES... Encara paeixo la mort de la mare, va marxar massa jove, costa tant d'imaginar.... Repeteixo MIL GRACIES per escriure'l...
    Anònim Novembre 3, 2016 6:52 pm
    Quan et vas morir mama, no em podia creure que es tornés a fer de dia, que la gent camines com si res hagués passat, el meu mon es va aturar i el mon de tots seguia igual, de cop vaig entendre que vol dir "sentir un vuit", jo ja tenia 50 anys, peró vaig haver d'apendre a caminar de nou i ara em queden tots els teu records i com tu deies, endavant, sempre endavant i aixó he fet !
    gemma marcet Juny 16, 2017 11:45 am
    Saps eva la nostra mare va morir l'octubre del 2015.d'un maleit cancer en cinc mesos..poc abans havia sabut de lA malaltia del carles i em va dir"mira jo si me'n vaig a l'altre barri tinc 74 anys i ja he fet la neva vida...pero aquezt xicot no...carai no li toca"...ara allaon siguin ma mare li haurà sabut molt de greu trobar-se'l tan aviat! Amb la mare ha marxat la meva meitat...i els bocins que han quedat procuro anubtarlos per continuar..com ella voldria..
    Anònim Setembre 13, 2017 10:45 am
    Fa dies que llegeixo aquest blog, bé, desde que sabíem que el cancer s'apoderaria d'ella. 9 mesos són els que va lluitar i els que ens vas amagar que ja no teníem res a fer, has deixat espòs i dos fills, tots tres fantàstics i meravellosos, sumits en una tristesa absoluta. Seràs recordada pels meus fills, t'ho prometo des d'aqui, i em reconfortarà saber que tindran l'àngel de la guarda que més els protegirà. Tirarem endavant, sense oblidar-te, encara que has partit massa jove, mai dingú hauria de marxar ni abans ni despres dels 55 anys. T'estimarem sempre.

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...
El pitjor buit d'una mare
14 dones comparteixen el dolor d'haver perdut els fills que van engendrar
Més entrades...