Foto: ACN


A les sis estava palplantat davant la tele, tot esperant la season finale, però després dels primers senyals (premonitoris) de desconcert s’anunciava la suspensió (també premonitòria) de la sessió fins a les set. A un quart de vuit havia d’anar a buscar la meva filla al gimnàs, així que vaig escoltar l’inici de la intervenció de Puigdemont a la ràdio del cotxe. En passar pel pont, veig el riu ple d’ànecs, semblen tranquils i feliços i els envejo.

De tornada els ànecs segueixen allà, igual de tranquils i feliços, i Puigdemont ja parla en castellà. Quan arribo a casa ha retornat al català, s’intueix el desenllaç, m’assec al sofà i ens agafem la mà amb la dona. Ja ho tenim: una assumpció de mandat i un verb en subjuntiu, sempre tan esmunyedís, seguits d’una proposta de suspensió d’una declaració que no s’ha fet. Ens deixem anar les mans, ens mirem i mirem d’entendre-ho. Hem fet un pas en fals? O endavant? O endarrere? O amunt o avall? O no ens hem mogut de lloc?

Sense temps per reaccionar, arriben els parlaments posteriors amb algunes sorpreses: Arrimadas fa el pitjor discurs que li he sentit mai, ni tan sols respon a la proposta del President, atrapada en el temps (queda clar que contra CiU vivien millor) i en l’espai (família andalusa, passaport i Coyote Dax, aquest és el nivell); un Iceta renovat, en canvi, fa el millor discurs dels últims temps, sense esgarips ni histrionismes, recollint amb una sinuositat tan innegable com elegant el guant de Puigdemont (llàstima que s’entesti en fer de lacai); Arrimadas ha posat el llistó tan baix que fins i tot Rabell està bé; Albiol ofereix el que s’espera d’ell: res; i Gabriel escenifica a la perfecció el desacord amistós de la CUP.

Acabats els parlaments es dona la sessió per tancada. Com? No es vota res? Doncs, no. En canvi, se signa una declaració d’independència afterhours. L’estupor m’envaeix. Què collons és això? A poc a poc (l’edat no perdona) una llum es va encenent: el Parlament no ha fet cap declaració d’independència i per tant tampoc l’ha suspès, però ha aconseguit que gairebé tothom s’ho pensi i que ningú sàpiga què ha de fer. El desconcert en les files enemigues és evident, i això sempre és bo; sobretot quan l’enemic té una propensió natural a cagar-la.

En canvi, el que Puigdemont ha fet ha estat activar la declaració, desar-la en un calaix i posar-li un temporitzador; i, per rematar-ho, ningú no sap quan s’acabarà el compte enrere. Com a desenllaç d’una trama de suspens és insuperable. Ara, el govern d’Espanya i els seus fidels aliats en la defensa de la unitat sacrosanta han de moure fitxa i sembla que no sàpiguen ni on és el tauler. De totes maneres tots tenim prou clar què cal esperar d’aquest govern: res. Així que el temps que Puigdemont ha guanyat s’intueix escàs i val més que la jugada estigui ben lligada i hi hagi un actor convidat (si pots ser amb uns quants Oscars o Óssos d’or) que obligui Rajoy a fer el que tot sol no farà mai, perquè si hem de confiar en la intervenció de l’esperit sant, la història ens diu que a l’hora de la veritat té el perillós costum de deixar-nos tirats.

Mentre barrino tot això, Messi, amb una vaselina preciosa, em recorda que n’hi ha que no fallen mai, i que cal confiar en ells fins al final.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Pere Miró Fisa a octubre 11, 2017 | 16:37
    Pere Miró Fisa octubre 11, 2017 | 16:37
    Jesús tu sempre tant genial, es una exposició que molts podem subscriure i vist la poca voluntat i mala llet que hi ha al govern de Madrid Puigdemont no ho te fàcil per poder fer arribar la nau a port. El camí que ens cal recórrer es molt llarg i cal que continuem , cal que i siguem tots. Gràcies Jesús.
  2. Icona del comentari de: Mónica Am a octubre 12, 2017 | 23:11
    Mónica Am octubre 12, 2017 | 23:11
    Jesús, Aquests aneguets que envejes, no tracten ningú d'enemic. Pensem-hi.

Nou comentari

El piano

Comparteix

La nova cançó de Joan Dausà

Sortegem 3 entrades dobles per la festa de presentació a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm
Comparteix

The Look of Love

Nina Simone, Dionne Warwick i Diana Krall canten la cançó popularitzada per Dusty Springfield
Comparteix

Jove per sempre

Que sempre facis coses per als altres i deixis que ells les facin per a tu
Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

Paraules (úniques) d’amor

14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix