Foto: Bagas Muhammad
Foto: Bagas Muhammad


Si tens més de trenta anys, per posar una xifra d’edat prou “madura”, cadascú que valori el seu cas, segurament això et passarà ja molt poques vegades a l’any, i cada vegada t’anirà passant menys. Per això quan passa s’ha de celebrar, és com trobar un broll de joventut, d’autenticitat, d’entusiasme que et raja per la boca.

Fixeu-vos que en el món dels adults, quan passa, salta a tots els zàpings del país, perquè és una cosa excepcional. L’últim cas cèlebre que recordo va ser el de Montse Barderi i Xavier Graset al Més 3/24. Tot Catalunya vam tenir una alegria del riure d’ells dos. La particularitat és que et passi a un lloc on representa que no t’ha de passar. Perquè estàs en directe; perquè el context és seriós; perquè t’està mirant molta gent; perquè no coneixes l’interlocutor; etcètera.

Aquesta setmana em va passar. L’anterior vegada va ser l’any passat en un viatge familiar. Casualment (ehem) en totes dues situacions hi ha hagut ma germana pel mig, sempre disposada a engrandir el deliri. L’any passat va ser enmig d’un tast de vins teatralitzat enmig de molta gent que no entenia què ens feia tanta gràcia (que en realitat era una xorrada que no tenia res a veure amb el tast ni amb el teatre). (D’acord: ma germana i jo vam descobrir que catalogar de truhán tot aquell que feia pinta de voler lligar molt ens feia molta, molta (molta) gràcia.) (Disculpes a tots els presents a la cooperativa de Falset aquell dia.)

Però com deia, aquesta setmana mateix ens va tornar a passar. Mal és que l’atac de riure es va perdre. Es va haver de perdre, vull dir. No el vam poder aprofitar. El vam haver d’ofegar baix la llengua, dins dels llavis segellats. Contat perd, aviso. Havia acompanyat ma germana a signar un contracte de lloguer. El senyor de la immobiliària va aprofitar que nosaltres ens havíem de llegir el contracte abans de signar per sortir un moment a fora. En aquell moment, ma germana em va detectar una pestanya solta a la cara i se la va enganxar al dit. I va fer allò tan infantil de dir-me demana un desig i bufa. I jo, que desitjo un parell de coses amb totes les meves forces i que no m’acaben de passar mai, vaig fer allò tan infantil de demanar un desig i bufar. A bodes em convides. Però per més que bufava i bufava no volava la pestanya del dit de ma germana, que li devien suar les mans. En aquell moment va entrar el senyor de la immobiliària. Llavors, jo, per dissimular i mirar de recuperar la dignitat, tota seriosa, vaig fer-li caure la pestanya del dit amb el meu dit (perquè el desig ja estava demanat, no?) I totes dues ens vam tornar a girar cap a l’escriptori i concentrar en els contractes que havíem de llegir, amb l’agent immobiliari mirant-nos des de l’altra part de taula.

Va ser aquí. Aquí on vam haver de mirar de fer el buit amb les galtes per no deixar escapar el riure de dins la boca. Intentant, sobretot, no mirar-nos de reüll. I he de dir que ho vam aconseguir. (Disculpes també des d’aquí al senyor de la immobiliària si en algun moment em va veure fer ganyotes absurdes i incomprensibles). En part bé, perquè diria (diria) que vam aconseguir no quedar com a estúpides infantils, que és la idea preconcebuda que té la societat adulta i seriosa sobre un atac de riure on i quan no toca. Però ara em sap com greu, haver deixat perdre aquell atac de riure. Allò se’ns va quedar a dins en forma de riure acumulat i un dia, potser en una situació encara menys adequada, pot tornar a sortir en forma de tsunami i carregar-se una entrevista de feina, una boda, un enterrament.

És evident que el fet de saber que no te’n pots riure encara et genera més riure. Però mira Barderi i Graset! És impossible no empatitzar amb algú que explota en un riure incontrolable. Deixem-nos anar. Pactem-ho. Acordem no deixar-ne morir mai cap més, que no està el món com per anar perdent oportunitats de vida i joia com aquestes.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Alba a maig 03, 2022 | 21:33
    Alba maig 03, 2022 | 21:33
    M'agradat el teu escrit i la teva anecdota!! Gràcies.
  2. Icona del comentari de: Montse Bonet Sauch a maig 05, 2022 | 14:09
    Montse Bonet Sauch maig 05, 2022 | 14:09
    Que bo, a mi amb les meves germanes ens passa igual. Amb la bessona pq només mirant nos ja ens entenem, i amb la petita com que ella és molt divertida, fa molta gràcia , es posa de seguida vermella i plorem les dues de tant riure, és lo millor!😂
  3. Icona del comentari de: Maria Jose a maig 06, 2022 | 01:42
    Maria Jose maig 06, 2022 | 01:42
    M'ha passat amb l,Avià , la filla i amb el meu company, pases una bona estona .....riu que riuras .....
  4. Icona del comentari de: Xavier a maig 17, 2022 | 18:56
    Xavier maig 17, 2022 | 18:56
    Genial, Genial, Genial... n'hi han pocs d'estos moments... I mentre et llegia , el somriure s'apoderava del meu rostre . Gràcies Maria... he xalat un munt!!!

Nou comentari

Comparteix