Des que vaig abandonar l’estabilitat de fer les meves set hores diàries com a treballador social assalariat tot ha canviat. Vaig plegar amb el propòsit de dedicar-me professionalment a la música, un plantejament que un any enrere era impensable. Ho vaig fer sobretot perquè patia una mena d’estancament creatiu que no em permetia acabar d’escriure el tercer disc de Ginestà. Com a lletrista i compositor de cançons la vida és molt més agraïda quan totes i cadascuna de les peces que conformen un disc són l’expressió de la necessitat d’explicar alguna cosa que t’hagi passat, o una gran idea que ben desenvolupada es converteix en una història que passeja per dins teu però parla d’altres coses. Em resulta més senzill contar les meves merdes vestides de vint capes de roba per poder-me’n allunyar en la justa mesura que em permeti poder continuar cantant si algun dia tot plegat fa mal. La qüestió és que no estava bé, que no em passaven coses, i tenia la sensació d’estar amanyagant, maquillant, vestint i edulcorant un espantaocells.
Durant el final de la primavera del 2021 la vida no era agraïda. Compaginava la feina amb una gira que prometia més de seixanta dates, i mentrestant s’havia d’escriure i enregistrar un disc amb la tardor com a data de sortida. Em sentia buit, i sense res a dir. La pressió cada dia era més forta perquè de la meva creativitat en depenia la feina d’un equip de persones que treballa amb o per a nosaltres. També em vaig sentir una mica sol, i quan vaig deixar la feina encara més. Em llevava als matins amb l’únic propòsit d’escriure una bona cançó i rascava la guitarra fins que gairebé em sagnaven els dits. Les cançons que em sortien d’entrada no eren dolentes, o potser és que jo no volia que ho fossin. Quan les escoltava dues vegades eren descartades, i m’envaïa un desig d’enviar-ho tot a pastar fang. Per què estic patint tant fent una cosa que en principi és el que més m’agrada fer del món?
Les reunions amb l’equip em van anar molt malament i molt bé. Al final sempre et salva la gent que t’estima i que et diu les coses que no vols sentir quan toca. La Júlia, l’Adri, en Jose, el Cesc, l’Andrea i la Laia van fer que no m’ensorrés. Vam canviar la manera de fer i van començar a aparèixer les idees. Les desenvolupàvem amb l’Adri i jo les convertia en cançó. Cada cop n’acabava una plorava com un nen petit. L’amor com a fil conductor, vam decidir, i al final tot brollava cos i cap en fora. I gaudia. Potser havia esgotat un mètode i en calia un altre, o simplement era una prova fefaent que per dedicar-te a això val més no treballar sol, i que tot va millor si et deixes acompanyar i ajudar. I ara que em trobo en un moment creativament dolç he pogut escriure això tenint molt clar que a partir d’ara fruiré sempre del que més m’agrada del món: fer cançons.
