Desig i dubte

Soc les tres tasses que ahir vaig llançar contra el terra i la que en va escombrar els trossos

Foto: Thomas Hawk


Un amic savi m’ha recomanat que aprofiti aquest estiu estrany per descobrir no pas qui soc, sinó què soc. Què hi ha al fons del fons de mi, suposo que vol dir. La idea de l’autoconeixement m’ennuega una mica, potser perquè l’associo a la tirania de l’autoajuda i el pensament positiu i flors i violes i romaní, ai sí. Però si goso donar una ullada cap endins, així com qui no vol la cosa, em sembla veure-hi la nena que vaig ser, intimidada per un món que li ve ample i llarg de mànigues. Balder per totes bandes. Un món fet a la mida de ningú per on circulen tot d’infants que fan veure que han crescut.
 
Soc, dec ser, allò que he après. O les malaguanyades ganes d’aprendre que s’esgotaran amb mi mateixa, però que m’ajuden a trobar sentit als detalls que en tenen. Soc un cos que neda i dubta, llegeix i dubta, escriu i dubta. Soc, dec ser, desig i dubte. Desig de continuar vivint i dubte de si en sabré.
 
Soc la vida que em queda, un passat ple de morts i un futur en extinció. La certesa que l’essencial ja m’ha succeït endolcida amb l’anhel que hagin de venir encara espurnes d’alegria, de plaer, de bellesa, d’amor, d’intel·ligència.
 
Soc la convicció que hem d’estimar el que tenim en lloc de voler el que ens falta. Soc les tres tasses que ahir vaig llançar contra el terra i la que en va escombrar els trossos. Les fulles de roure al vent i el mar que em bressola. Els nosaltres desfets i els que maldo per crear.
 
Soc la que no en sap més, però ho seguirà intentant.
 

Comentaris

    Sergi Sánchez Agost 15, 2017 4:08 pm
    Gràcies, Eva, per aquest text entre la reflexió i la confessió. M'encanta.
    Anna Galí Agost 15, 2017 8:55 pm
    Ets sentiment en estat pur. Gràcies per compartir-lo. Llegir-te és un plaer.
    cuca de llum Agost 15, 2017 9:27 pm
    Jo també visc entre el dubte i el desig. Generalment és un mar d dubtes on hi suren pocs desitjos. Però de vegades les petites coses fan el camí més planer. I costa lluitar contra la nostalgia i l enyorament perquè el futur espanta... jo també ho segueixo intentant. Gràcies Eva
    Anònim Agost 15, 2017 9:43 pm
    Molt boniques paraules per reflexionar, endevant Eva!
    Anònim Agost 15, 2017 9:45 pm
    Persones extraordinàries. En Carles i tu. Una forta abraçada, Eva.
    toia Agost 15, 2017 9:53 pm
    No ho dubtis Eva! Arribaran espurnes d'alegria,de plaer, de bellesa,d'amor i d'iintel·ligència ..
    Helen72 Agost 15, 2017 10:02 pm
    Eva, increïble! ... Un món ple d'infants que "simulen' que han crescut... ... Una vida per construir, sense recepta, però amb ingredients.
    Montserrat Agost 15, 2017 10:06 pm
    gràcies per expresar-ho tant be?
    Daniela Agost 15, 2017 10:11 pm
    Estic pensan que devant meu hi ha un abre que sempre estara al meu costat
    dolors_bcn Agost 15, 2017 10:19 pm
    Colpidor. Alhora preciós
    Bellnim Agost 15, 2017 10:43 pm
    Es mol maco el q es escrit..tens lo q es necesita per fero b. Gracias per comparti.
    OlivellaAnònim Agost 15, 2017 10:50 pm
    Ets una magnífica persona de cap a peus, valenta, sensible, riallera, llesta i plena de vida, a qui de cop i volta li han tallat el rumb i no saps que coi passa, però cal pair, cal confiar i passar un dol que ningú et pot estalviar, però estigués tranquila, ho fas bé, fas el camí que cal, per renéixer i t'en sortiràs i t'en surts molt bé. Salut i empenta amiga meva i un petó molt gran.
    Anónim Agost 15, 2017 11:15 pm
    Sempre he pensat que la gent que escriviu no sou prou conscients del'impacte que fan les vostres paraules a les vides dels coneguts i desconeguts. Conexió, reflexió, admiració. La pell de gallina i la vida a flor de pell. Gràcies!
    Assumpció Font Agost 15, 2017 11:54 pm
    Eva..normal es el que sens i tens..dubtes i a la vegada desig...molt bona la teva reflexió en aquesta nova situació...han de passar els dies per arribar a quadrar en aquesta nova vida..no planeixada que et toca viure...del puzle que seguies ...has perdut la guia i ara hauràs d' endevinar on han d' anar les peces que formaràn la teva nova vida.Una abraçada....sabràs sortir-tent....ell vetllarà per tu.❤
    Anònim Agost 16, 2017 12:23 am
    Eva. Les teves paraules son molt boniques. Em venen ganes d enviar ho a tot hom i ojala que tot hom hi pogues trovar la esperança i la al legria que traspuen.
    Pilar Bonillo Agost 16, 2017 12:24 am
    cada cop m.agraden més. Perquè llegir.te és aprendre les coses importants de la vida ...I perquè escriure és un ofici I un art. I tu ho fas de dins cap a fora I amb magistral estil. Un cop més, gràcies Eva!
    Betenasagasti Agost 16, 2017 12:36 am
    De vegades no som les mateixes tasses que llancem i que recollim? No ho sé, amb això que no sabenos d'on venim, què fem, i com s'acaba això, no m'estranya aquest dubte, ni el teu dubte. Això del desig té a veure amb la tassa, crec, amb l'exacta definició del que som; és a dir, la tassa és o no és el que som. O, on acaba el que som. O, el que és el mateix, d'on dimoni sorgeix aquest desig, que aparentment sorgeix del nostre interior. En fi, tornes a emocionar-me, i a submergir-me en els meus dubtes i desitjos, posant paraules a allò que a mi em costa molt més!!!
    Dolors C Agost 16, 2017 1:16 am
    Eva no la necessites pas, en pots fugir ben tranquila, escrivint com ho fas, tu mateixa aniras trovan cami, sempre acompanyada (els teus lectors) i els d'ell (ara en tens mes). No dubtis i escriu...mica en mica les espurnes arrivaran.
    Anònim Agost 16, 2017 1:22 am
    Senzillament preciós.
    Anònim Agost 16, 2017 8:10 am
    Quin escrit més bonic Eva. Tens el do de posar paraules als sentiments i emocions. Gràcies per compartir-lo.
    Anònim Agost 16, 2017 8:53 am
    Els que quedam, després d'una pèrdua, som les espurnes. Tu també ho ets. A mi, el que em passa, és que encara no sé veure la meva llum. Gràcies per continuar escrivint. No saps quant ajudes...❤
    Anònim Agost 16, 2017 9:01 am
    Molt bonic, et segueixo.. quan saps.. d'escriure... felicitats ..
    Anònim Agost 16, 2017 9:23 am
    En la primera pàgina del meu diari intermitent vaig escriure: "Som l'emprempta que deixem en els altres", i avui, després de llegir-te, hi afegiré: "i l'emprempta que els altres ens deixen. Amb aquestes petjades continuem el camí, i mai, mai, deixem de ser nens" Gràcies per les teves paraules!!
    Anònim Agost 16, 2017 9:59 am
    Com em va escriure en Carles en el seu llibre: "visca la vida". El teu escrit en el fons, reinvidica el mateix. Et felicito.
    Anònim Agost 16, 2017 10:55 am
    Admiració per cadascun dels teus escrits, Eva. Una emoció que comparteixo i, en certa manera, gaudeixo. Gaudeixo com es poden gaudir els sentiments ben expressats, com una pot fer-los seus, s'hi pot identificar, els pot reconèixer. Una abraçada!
    Anònim Agost 16, 2017 11:37 am
    Si, no amb tot, però m he vist a mi mateixa en aquest escrit. Són sentiments i sensacions que tinc a dins, que tu has expressat i que jo potser no sabria fer ho. Gracies.
    AEsperançaconònim Agost 16, 2017 1:31 pm
    Emocionant ,preciós escrit Eva,
    Anònim Agost 16, 2017 1:43 pm
    Una meravella d'escrit,emocionant
    Carme Abella Agost 16, 2017 4:14 pm
    Eva escrius q dona gust llegir-te ...no ens deixes orfes dels teus escrits.
    Anònim Agost 16, 2017 7:13 pm
    M' encanten els teus escrits.
    Anònim Agost 16, 2017 8:56 pm
    Esta visquen entre el desitg i el dubte es molt dur, amb les teves paraules sembla mes sencill, espero poder afrontar el dubte i realitzar el desitg. Gracies per fer-ho mes lleu entendre els dubtes per aflorir els sentiments ?
    Ninona Agost 16, 2017 9:35 pm
    M'encanta com escrius i com afloren els teus sentiments entre pensaments i dubtes. Poc a poc, continua.....
    Anònim Agost 16, 2017 11:32 pm
    Eva, He de confessar q sento una mica d'enveja, envejo la sensació que tot el q has viscut és tan preciós q el q et queda per viure mai podrà ser millor. Jo també m'he hagut de reinventar una vida però sense poder mirar enrera, on també pensava q lo essencial ja m'havia succeït però ho havia malviscut apoderada per la por. A mi un bon amic em va dir, la vida et somriu, només has de gosar aixecar el cap i mirar-la a la cara. I si a mi, amb una vida plena d'errors em somriu, què no t'ha de somriure a tu, amb una vida plena d'encerts??!! El mateix amic també em va dir, gaudeix de la teva tristesa mentre duri que després s'acaba. Així doncs, gaudeix i gràcies per deixar-nos gaudir amb tu!
    Júlia Viñeglas Agost 16, 2017 11:49 pm
    Hola Eva, Aquesta setmana ens ha deixat la Marta Camprubí, una mestra de gimnàsia d' institut de Manresa. D' ella he apres que hem de confiar en nosaltres mateixos, que encara que tinguem dubtes ens ensortirem. Gràcies pel teu article, genial. Una abraçada.
    Anònim Agost 16, 2017 11:59 pm
    Preciós escrit que li posa paraules a allò que sentim.
    I Agost 17, 2017 1:36 am
    Eva, m'he sentit molt identificada en tot el que dius. Desitjo que aquestes precioses espurnes brillin per a tu i et facin més passador l'incert camí. Una abraçada.
    Anònim Agost 17, 2017 9:21 am
    Gràcies. No acabo llegar,tinc sensación palpitantsembla fos da van me u! Molts anims També sentir red lectura en el sentimen de deixat infant que es dins cadascu..
    encalu Agost 17, 2017 9:46 am
    Hola Eva!!! Llegir-te em trenca l'ànima... uffff, com deu estar la teva!!!! Ho estas fent molt bé Eva, no en dubtis ni un segon. No et conec personalment però pels teus escrits,has de ser una persona excepcional. Molt, molt valenta, que cada vegada que caus et tornes a aixecar. Tens el do de la paraula, quina gran teràpia si m'ho permets dir!!! T'encoratjo a continuar encarant aquesta ràbia i tristesa tan grans que sents...escriu, escriu, escriu. Saps a quantes persones ajudes amb els teus escrits? Estic segura que ningú que et llegeix queda indiferent. Tan debó tot el que escrius t'ajudi a tu, per sobre de tot. Una abraçada mooolt sentida!!! Encarna Cazorla i Lucas (encalu)
    Num Agost 17, 2017 11:37 am
    Fa un temps que em trobo en aquesta situació teva , recordo el primer estiu "estrany" i d'altres que han vingut i imagino que vindran. Intentant, com tu, aprenent i trencant tasses de tant en tant... Gràcies per traduir sentiments , per posar paraules que ajuden a desxifrar sensacions i moments... Gràcies, Eva
    cucafera Agost 17, 2017 1:03 pm
    Preciós Eva. Comparteixo la teva reflexió.
    Montse García Agost 17, 2017 3:09 pm
    Un escrit que fa remoure, que fa pensar. Gràcies, Eva.
    Anònim Agost 26, 2017 9:33 am
    Gracies Eva. No et conec i vull dir-te que les teues paraules boniques i tendres m'arriben al cor i a l'ánima. Jo també tinc una xiqueta vulnerable i molt sensible dins de la pell de dona adulta que s'espanta sovint. Que cau i s'alça. Riu i plora. Graciesi
    Judit G. Agost 26, 2017 9:39 am
    He llegit l'article i els comentaris. Ja he dit m'agrada a molts. Diuen bé el que penso. No em repetiré. Afegeixo que la imatge (metàfora?) de la tassa l'he trobat molt forta. N'he trencat moltes de tasses, i les he recollides. Mai no m'havia fixat en el significat de recollir-les jo mateixa. Una abraçada.
    Conxita Prat Agost 26, 2017 5:56 pm
    Mil Gràcies
    Anònim Agost 26, 2017 6:49 pm
    X mi al igual q tú tbé és un estiu estrany m ha pasat el mateix en poques setmanes d diferencia,el q llegueixo d tú és exactament com penso i hem sento jo,estrany molt estrany,aprendrem a viure sensa ells?podrem reconstruir el puzzle q s ha trencat d cop i sensa esperar ho?una abraçada

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...