Que les paraules no dites no accentuïn la nostra tristor.
Que les esses sonores callin i les sordes escoltin els plors.
Que als interrogants no els segueixi cap resposta.
Que la impotència sigui exclamativa.
Que la ela es desgemini, que la ce es trenqui més que mai.
Que les esses i les erres beguin fins que hi vegin doble, que les vocals, en canvi, es limitin a un parell de tòniques.
Que els barbarismes siguin benvinguts i que les excepcions esdevinguin norma.
Que cap subjecte prediqui amb l’exemple i que els sintagmes s’expressin amb llenguatge no verbal.
Que els objectes siguin subtils i indirectes; que els pronoms forts romanguin elidits.
Que es prohibeixin les pregàries, les oracions impersonals.
Que els laments els trobem plurals i la teva mort, singularíssima.
Que els sinònims es quedin curts per expressar gaire res gaire bé.
Que la negació ens paralitzi i que la vida quedi suspesa en l’aire com un punt volat.
Que les majúscules introdueixin íntimament la teva història quan els altres l’expliquin; que les minúscules, senzillament, no hi tinguin cabuda, en el teu funeral.
Que el món pateixi un daltabaix i que l’abecedari comenci pel final; que la a ens confirmi que tot, també tu, s’acaba.
Que la semàntica ja no signifiqui res i que la sintaxi es torni desestructurada.
Que l’enyor s’intercali entre les hacs.
Que els diacrítics facin acte de presència només en el moment de l’adeu.
Que les paraules no bastin per expressar la teva absència i que te’n vagis amb el convenciment que t’hem estimat amb totes les lletres.
