Foto: Carmen Jost
Hi ha dies, deia ella, de fang i roses, i tu vas pensar en els dies de vi i cendres, aniversaris del dolor marcats amb un cercle vermell en tots els calendaris. Novembre suma massa comiats, i aquest any intentes passar-hi de puntetes, sense fer soroll, que no es desperti el monstre, que sembla que va tot bé si no dius gaire fort que et sents feliç, que et sembla que s’han llevat les àncores de la nostàlgia i que somrius sovint i que no et costa. Que només pesen un poc, potser, alguns dies pastosos, com la farina i l’oli i l’aigua que amassaves ahir recordant l’àvia, dies de teranyines, sense cafè, sense olor de torrades, sense mandra sota els llençols. Dies que s’acaben i no saps què respondre quan et pregunten Com t’ha anat avui, i mentre dius que bé, que ha anat bé, gires el cap i veus les hores que s’amunteguen en una massa amorfa, homogènia, blanquinosa com la broma humida del camí de Vistabella. Camines de puntetes la pell d’aquest novembre, que no es desperti el monstre, i mentrestant apartes amb els dits els fils de boira (assages de fer versos, somrius a la fornera, ensumes el cafè de mig matí, esbrines el color del cel darrere la persiana marronosa del despatx).
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
