Foto: A. L./ Unsplash
Digue’m, estimat, quan vaig deixar d’estimar-te, jo que havia après a fer-ho bé, jo que em pensava que n’era tota una experta, en l’art d’estimar-te. T’estimava els dies blaus i les nits fredes, estimat; en dilluns i en diumenge; t’estimava amb mandra i mig en broma, i saber que en sabia, d’estimar-te, era una sensació tan bonica que semblava mentida. I és que sembla mentida, estimat, que no t’adonessis del moment exacte en què vaig deixar d’estimar-te, tan evident com és la diferència entre l’amor i el desamor, que es reflecteix als ulls i a la pell i a la llengua i fins i tot a la veu, sobretot a la veu, quan sona certa i serena i convençuda d’estimar. És difícil estimar amb convenciment i certeses i serenor durant molt de temps, i tanmateix és tan fàcil, estimat, tan fàcil estar convençut que ja no s’estima.
Tu què en penses, estimat, digues. Digue’m si et fa mal percebre això i si et sorprèn, i aleshores jo faré veure que em crec que no veiessis clar que aquell dia, no sé quin, no sé quan, vaig deixar d’estimar-te. Que per què t’ho demano, m’imagino que em preguntes, com si et molestés la gosadia, com si et ferís la transferència de responsabilitat que t’obliga a rebobinar la cinta fins als ulls menys vius, fins a la pell més freda, fins a les carícies més breus i calculades i fins als petons fets com qui fer, que és com no s’haurien de fer mai. Potser ens vam despertar com un dia qualsevol, t’imagines, estimat, que fou així. I potser vam berenar i vam parlar i vam fer l’amor, aquell dia que havia de deixar d’estimar-te sense saber-ho encara, i també sense saber-ho, naturalment sense saber-ho, només sense saber-ho vam poder fer l’amor, o un succedani, o la recreació del que solíem fer quan encara ens dèiem que fèiem l’amor i era cert.
Digue’m, estimat, quan vaig deixar d’estimar-te. Perquè els gestos me’ls coneixes més tu que jo, perquè si vas saber veure que t’estimava amb prudència o amb por o amb impaciència o amb il·lusió o sense temps també vas haver de saber veure que un dia ja no t’estimava. I potser vam anar a fer esport i potser vam donar-nos la mà mentre sopàvem amb els amics i potser fins i tot, o precisament, vam plantejar-nos tenir fills aviat o anar de viatge ben lluny o casar-nos per l’Instagram, i potser jo vaig dir que em semblava bé, i potser vaig animar la conversa, i potser aleshores, sense que cap dels dos ho sospités, ja feia massa dies que tanmateix, estimat, jo havia deixat irremeiablement d’estimar-te.
Veig que no parles, que no m’ho dius. Qualsevol diria que no te n’adones, estimat, que en algun moment ja no se m’il·luminaven els ulls en veure’t i que no somreia només de pensar-te i que en fi, que això, que ja no feia meus els tòpics desgastats de la demagògia sentimental. Però no dius res, estimat, per què no dius res. Encara pensaré que no saps que vaig deixar d’estimar-te fa un temps, no sé quan, i que per a tu aquesta manera meva de no-estimar-te ja et va bé. Per què, si no, aquesta nit, en aquest restaurant, m’observes amb la tendresa de qui se sap estimat, una tendresa que ja no hauries de poder fer teva sense recórrer a l’autoengany. I que no creus que ets massa jove per a l’autoengany, estimat. No ho veus, que ser estimat no és el mateix que no ser-ho. M’irrita que no et facis les preguntes que em faig a mi mateixa en silenci i sense interrogacions, perquè el so i les entonacions interrogatives són per a les preguntes formulades en veu alta, estimat, ho hauries de saber. I és amb aquesta irritació que analitzo el ràpid moviment de mans amb què, a punt de les postres, et treus una capseta negra de la butxaca dreta i, amb el somriure estúpid de qui es creu estimat, fas l’única pregunta que hauries de tenir prohibit fer-me. I jo dic que sí.
3
0
