Foto: Becca Schultz


M’adono que em colpeix aquest poema de l’amiga virtual XeloIProu, sobretot els tres primers versos (“Si vols anar-te’n, / fes-ho de puntetes, / no em digues adéu”), i se’m fa evident, amb una certesa inapel·lable, la necessitat que tinc, i que he tingut sempre, d’acomiadar-me. De dir adeu. D’escoltar com em diuen adeu. De l’abraçada final, que és un reconeixement a l’experiència compartida, al trosset de camí que s’ha fet en companyia de l’altre, de l’altra. De les paraules o dels silencis, el que sorgeixi en aquell moment. De la festa, del brindis, de l’últim sopar. D’agafar la mà de qui marxa per sempre i tenir l’oportunitat (regal preciós) de repetir-li incessantment que l’estimo. Necessito dir adeu i que em diguin adeu. La buidor del llit quan et lleves i qui has estimat aquella nit se n’ha anat mentre dormies, sense avisar, em deixa l’ànima en suspens, més adolorida que si m’hagués donat l’oportunitat de viure l’adeu, de deixar-me travessar el cos de dalt a baix per la tristesa, l’angoixa, l’enyorança anticipada.

M’hi ha fet pensar, també, la lectura del poema XXXVII de Setmana Santa, d’Espriu, que relata com les dones van al sepulcre a embalsamar el cos de Jesús i se’l troben buit. El poeta s’atura en el dolor de M. Magdalena, el dolor sobtat del buit: “Però la qui l’estima més / sent un subtil dolor sobtat / quan perd, veient-lo al seu davant, / fins alambins de soledat.”

Que pugui dir adeu sempre. Que pugui tenir un espai per plorar, riure, recordar, acaronar, abraçar. I després, que pugui sempre, amb amor, deixar anar.






Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa