M’ho diu la música

I jo en canvi no deixo d’imaginar, més que d’observar, realitats que no acaben de ser


Tinc dues veïnes, una a cada banda. Són com jo: dones que viuen soles i que escolten bona música. Ens coneixem a través de les cançons que fem sonar cadascuna des del seu pis. La de l’esquerra posa música entre setmana, al tardet. Sempre escolta cançons que m’agraden i que, sorprenentment, em ve de gust escoltar. De vegades fa por i tot, com si em pogués llegir la ment. La veïna de la dreta en posa les nits dels caps de setmana. Té un estil més clàssic, com de guateque, com de cançons per ballar agafats, cançons antigues, algunes en francès. Em tenen fascinada, les seves nits de cap de setmana. Imagino que beuen copes de vi blanc i parlen de literatura o de doctrines polítiques o d’història, ella i tres o quatre amics més, i ballen dintre el seu pis menut com el meu, només separat del meu quarto per una fina paret sobre la qual tinc el cap recolzat ara mateix amb un coixí mentre escric aquestes línies. M’agrada imaginar que més entrada la matinada, quan la música canvia al jazz, ells passen al whisky. Em consta que fumen cigarretes de liar.
 
Em pregunto quina imatge de mi es deuen haver fet elles quan he fet sonar fort el goliat d’Atmosphere de Joy Division (my illusion, worn like a mask of self-hate) i les guitarres de Please, please, please let me get what I want this time, de The Smiths. En bucle el piano trist de Je te laisserai des mots, de Patrick Watson. O la veu esgarrapada del cantant de The National: Abelmy mind’s gone loose inside the shellPatience, de Micah P. Hinson. Protagonistes, de Pau Vallvé, cadascú en el seu món i a la vegada extres del món dels demés. Fools rush inHalf awake in a fake empire. 
 
Fa gràcia perquè, segons la física quàntica, la realitat només existeix quan és observada. I fins que les minúscules partícules que conformen l’univers i la realitat i les persones –i, fins i tot, les figues o les oliveres bordes– no són mesurades (observades, percebudes), romanen en un estat d’indefinició que desafia tota lògica humana: a la vegada són i no són. A la vegada no existeixen o són tot alhora. 
 
I jo en canvi no deixo d’imaginar, més que d’observar, realitats que no acaben de ser. El que no passa no existeix, em deia ma mare aquesta setmana com per consolar-me de totes les coses que no passaran. Que a vegades les coses que no passen porten a millors finals que les coses que sí que passen. Que a vegades els fracassos són per a bé. Que no podrem saber mai com hauria anat la vida si hagués passat una altra cosa. Que la millor opció és la que acaba passant, perquè les altres no existeixen.
 
De nou em pregunto si allò imaginat compta com a observat i si existeixen en algun lloc de la nostra realitat tots els desitjos que no es compliran. O, fins i tot, si existim nosaltres en els desitjos dels altres.
 
De vegades encara penso en això que em va dir la filòsofa Núria Sara Miras en aquesta conversa: hem de fer-nos de tant en tant la pregunta “si em morís ara mateix, ho tindria tot resolt?”. I jo, que he rigut fins al mal de ventre i se m’han contracturat les galtes i he sentit la passió d’un altre segle i el dolor cru de la pèrdua i tot i que sé que la por i la joia tenen un límit i que no per guanyar mil milions d’euros a la loteria estaràs més content que per un petó adolescent en un portal a les fosques, estic convençuda que la resposta és que no. M’ho diu la música que escolto.
 

Comentaris

    Pilar Foix Novembre 27, 2018 11:59 am
    Com sempre, un plaer llegir-te. Els fracassos no existeixen. Quina il.lusió saber-nos en els desitjos dels altres. Una abraçada.
    Anònim Novembre 27, 2018 11:12 pm
    Això em recorda a una cançó dels Manel, 'La bola de cristall': Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix
    Xavier Julià Novembre 30, 2018 4:36 pm
    Per que entrar en el tema universos paral·lels o multi versos millor que no, oi??

Nou comentari

Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...