Tinc dues veïnes, una a cada banda. Són com jo: dones que viuen soles i que escolten bona música. Ens coneixem a través de les cançons que fem sonar cadascuna des del seu pis. La de l’esquerra posa música entre setmana, al tardet. Sempre escolta cançons que m’agraden i que, sorprenentment, em ve de gust escoltar. De vegades fa por i tot, com si em pogués llegir la ment. La veïna de la dreta en posa les nits dels caps de setmana. Té un estil més clàssic, com de guateque, com de cançons per ballar agafats, cançons antigues, algunes en francès. Em tenen fascinada, les seves nits de cap de setmana. Imagino que beuen copes de vi blanc i parlen de literatura o de doctrines polítiques o d’història, ella i tres o quatre amics més, i ballen dintre el seu pis menut com el meu, només separat del meu quarto per una fina paret sobre la qual tinc el cap recolzat ara mateix amb un coixí mentre escric aquestes línies. M’agrada imaginar que més entrada la matinada, quan la música canvia al jazz, ells passen al whisky. Em consta que fumen cigarretes de liar.

Em pregunto quina imatge de mi es deuen haver fet elles quan he fet sonar fort el goliat d’Atmosphere de Joy Division (my illusion, worn like a mask of self-hate) i les guitarres de Please, please, please let me get what I want this time, de The Smiths. En bucle el piano trist de Je te laisserai des mots, de Patrick Watson. O la veu esgarrapada del cantant de The National: Abel, my mind’s gone loose inside the shell. Patience, de Micah P. Hinson. Protagonistes, de Pau Vallvé, cadascú en el seu món i a la vegada extres del món dels demés. Fools rush in, Half awake in a fake empire.

Fa gràcia perquè, segons la física quàntica, la realitat només existeix quan és observada. I fins que les minúscules partícules que conformen l’univers i la realitat i les persones –i, fins i tot, les figues o les oliveres bordes– no són mesurades (observades, percebudes), romanen en un estat d’indefinició que desafia tota lògica humana: a la vegada són i no són. A la vegada no existeixen o són tot alhora.

I jo en canvi no deixo d’imaginar, més que d’observar, realitats que no acaben de ser. El que no passa no existeix, em deia ma mare aquesta setmana com per consolar-me de totes les coses que no passaran. Que a vegades les coses que no passen porten a millors finals que les coses que sí que passen. Que a vegades els fracassos són per a bé. Que no podrem saber mai com hauria anat la vida si hagués passat una altra cosa. Que la millor opció és la que acaba passant, perquè les altres no existeixen.

De nou em pregunto si allò imaginat compta com a observat i si existeixen en algun lloc de la nostra realitat tots els desitjos que no es compliran. O, fins i tot, si existim nosaltres en els desitjos dels altres.

De vegades encara penso en això que em va dir la filòsofa Núria Sara Miras en aquesta conversa: hem de fer-nos de tant en tant la pregunta “si em morís ara mateix, ho tindria tot resolt?”. I jo, que he rigut fins al mal de ventre i se m’han contracturat les galtes i he sentit la passió d’un altre segle i el dolor cru de la pèrdua i tot i que sé que la por i la joia tenen un límit i que no per guanyar mil milions d’euros a la loteria estaràs més content que per un petó adolescent en un portal a les fosques, estic convençuda que la resposta és que no. M’ho diu la música que escolto.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Pilar Foix a novembre 27, 2018 | 11:59
    Pilar Foix novembre 27, 2018 | 11:59
    Com sempre, un plaer llegir-te. Els fracassos no existeixen. Quina il.lusió saber-nos en els desitjos dels altres. Una abraçada.
  2. Icona del comentari de: Anònim a novembre 27, 2018 | 23:12
    Anònim novembre 27, 2018 | 23:12
    Això em recorda a una cançó dels Manel, 'La bola de cristall': Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix
  3. Icona del comentari de: Xavier Julià a novembre 30, 2018 | 16:36
    Xavier Julià novembre 30, 2018 | 16:36
    Per que entrar en el tema universos paral·lels o multi versos millor que no, oi??

Nou comentari

El piano

Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix