Les dones de la meva vida

La gent no ho sap però és gràcies a elles que els fills grans saben plorar

Foto: Floriane Legendre


Només posar un peu a terra després de baixar de l’autobús que ens duia de l’aeroport a Dublín, a ma padrina Consuelo l’esperava per rebre-la amb els braços oberts un senyor borratxo com un pinball. La va abraçar com si fes tota una vida que no es veien. I ma padrina Consuelo es va girar cap a nosaltres i ens va dir: pos xiques, que majos i que amorosos són aquí, que mos vénen a rebre i tot.
 
És que va haver-hi dos anys seguits en què a les dones de la família ens va agafar per fer vacances juntes. No sé si mai he rigut més que en aquells viatges, segur que sí, però no ho sé. Tampoc no sé per què ja no ho fem. Deu ser l’edat, els diners, la salut. Deu ser la vida mateixa que et porta a no fer les coses que t’alegren la vida.
 
El dia de Nadal dinem a casa la tia Anna. Ma tia Anna i les altres dones de la meva vida són tot el que els mons petits necessiten per funcionar. La gent no ho sap però és gràcies a elles que el Nadal cada any se celebra, que els fills grans saben plorar, que els germans parlen d’allò que no saben dir.
 
Les dones de la meva vida són les que cuinen a gust de tothom menys al seu, les que es queden sense abans que algú altre es quedi sense. Les que escolten les queixes de tots a pesar de saber que després ningú no es quedarà a escoltar les seves. Són les que quan tenen febre, es troben bé.
 
I en aquest matí gelat en què la força de les cames se m’ha degut quedar en algun somni escalant muntanyes, he pensat que va haver-hi un hivern no tan llunyà en què, rodejada de les dones de la meva vida, fèiem viatges i rèiem i no, no ens preocupava gaire si dinaríem o què. 
 

Comentaris

    Anònim Desembre 27, 2016 11:53 am
    Tu formes part de les dones de la teua família i escoltes a tots sense queixar-te i ens fas riure i ens transmets aquesta força i valentia que portes dins. Moltes gràcies Maria
    Montse Llaurador Mas Desembre 27, 2016 1:07 pm
    Ma mare, la Maria Carme, i ma tieta Pepita són així. Disposades sempre a donar i a escoltar i no vulgueu saber com cuinen. Ens han ensenyat a estimar i què més és necessita?
    luna Desembre 27, 2016 4:33 pm
    me siento edintificada .....y mi pregunta es moriremos sin que nadie piense que tambien tenemos la necesidad de que nos escuchen? o nos veremos obligadas a escribir un diario para dejarlo de herencia al familiar que tenga mas paciencia para leerlo
    Valdiar Desembre 27, 2016 7:53 pm
    Jo em sento una de les dones de casa meva....Començan per la meva mare, germana i filla. També les grans dones que nem acolin al llarg dels anus!!
    Anònim Desembre 28, 2016 6:46 pm
    Amb sento una de tantes dones a les que feu referència, abans la mare i l'àvia i ara jo mateixa.
    Anònim Desembre 30, 2016 2:32 am
    Doncs jo trobo que tinc masses dones, 3 germanes i una mare. XD

Nou comentari