Foto: Luis Sarabia

Potser tu també has entrat algun cop dins d’un parèntesi. Un d’aquests universos paral·lels sense llum ni clavells ni comèdies romàntiques ni plats preferits. Se’t planten al davant a traïció, mentre posaves –què sé jo– els coberts bruts al rentaplats. No te n’adones i vinga, troba’n la sortida.


Dins dels parèntesis les coses passen d’una altra manera. Pots anar escoltant música pel carrer, perquè t’obligues a escoltar música pel carrer, però no cantes en veu alta perquè et sembla que no hi tens dret. No podries dir si plou o fa sol però saps segur que la bufanda no et farà nosa. Als aparadors ja hi ha la roba de primavera, i què.

Dins dels parèntesis coneixes gent que no hauries conegut abans, quan omplir el rentaplats era una càrrega i prou. Ara és una ambició, la rutina que enyores perquè s’ha evaporat de sobte, ja veus quina merda d’ambició voler omplir de mala gana el rentaplats. Amb sort pots conèixer algú que et promet que t’acompanyarà si cal al llindar del precipici però no deixarà que t’hi tiris. Som a ses portes de l’infern per tu i tenc plans de futur.

Tenia quatre o cinc o sis anys quan vaig anar a casa de la tieta Josefa per quedar-m’hi a dormir. Abans de sopar la tieta em va enviar al lavabo a rentar-me les mans i a mi em feia por anar-hi, perquè el lavabo quedava al final d’un passadís llarg i fosc i perquè al pis de baix hi vivia un gos que era molt vell però encara no s’havia mort. La tieta no em va voler escortar fins al lavabo i jo no vaig voler quedar-me a dormir en aquell pis estrany: el pare em va venir a rescatar i així es va acabar l’aventura.

Suposo que m’entens si et dic que sovint trucaria al meu pare perquè em vingués a buscar. Però avui sé que casa teva també et pot caure al damunt mentre omples de mala gana el rentaplats. Que tu i jo som un incís i l’un dos tres salvada era un joc. Que els plans de futur dels Antònia Font no existien.

I que, si et vesteixes a capes, pots posar-te sota la bufanda un vestit de flors.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Maria Oliver Rigo a febrer 27, 2017 | 17:18
    Maria Oliver Rigo febrer 27, 2017 | 17:18
    Però qui és, aquesta Eva Piquer?... quina meravella!!
  2. Icona del comentari de: Mònica Aranda a febrer 28, 2017 | 22:17
    Mònica Aranda febrer 28, 2017 | 22:17
    Reflexions compartides amb la sensibilitat i habilitat de la teva escriptura. Son un regal per mi al final d'un complicat dia, enmig d'un parèntesi.
  3. Icona del comentari de: Anònim a març 02, 2017 | 13:47
    Anònim març 02, 2017 | 13:47
    Gràcies Eva, fas riure i tot. Enriure's d'un mateix és molt sa. I tants parèntesis... cordant-te les vambes, pujant les escales, picant al metro, ... Gràcies per fer que no sigui un drama.
  4. Icona del comentari de: Anònim a març 02, 2017 | 16:14
    Anònim març 02, 2017 | 16:14
    Simplement precios!
  5. Icona del comentari de: Anònim a març 02, 2017 | 18:41
    Anònim març 02, 2017 | 18:41
    El mes difícil és que sovint aquest paréntesis no l'entén la gent. I vas llepant ferida dins el silenci mentre's els demés pensen que thas oblidat d'ells. Cosa que no és així, i t'obliden. Ja es prou càstig posar-te dins aquest espai perdut, pq no hi ha més remei q a sobre la resta de món no et vulgui entendre i ...
  6. Icona del comentari de: Anònim a juny 14, 2017 | 21:05
    Anònim juny 14, 2017 | 21:05
    Doncs això Eva, llegir-te sempre és un petit plaer, gràcies bonica!
  7. Icona del comentari de: Anònim a febrer 16, 2020 | 15:07
    Anònim febrer 16, 2020 | 15:07
    Quan el meu fill gran tenia uns 12 anys li va dir a la seva germana de 10 ... "Laia descubrir que els grans no ho poden solucionar tot va més fort que saber qui eren els reis", el teu escrit més ho ha recordat.

Nou comentari

Comparteix