Vint-i-set anys i vuit mesos, però encara no he après a fer maletes. Ho comprovo mentre intento encabir la camisa blanca amb sanefes en els dos centímetres cúbics que hi queden lliures, amb l’únic propòsit que serveixi per invocar el bon temps.
És una barreja d’expectatives altíssimes i una il·lusió desproporcionada que voreja el surrealisme, les que em fan omplir la motxilla fins que els dits em queden vermells i fan mal en tancar-la. Un armari portàtil, un envasat al buit i dues estrebades a la musculatura cervical després, ja soc a l’aeroport.
Tinc la sort o la desgràcia que agafar un avió no forma part de cap de les meves rutines, i potser per això a hores d’ara puc assegurar que és dels pocs llocs, sinó l’únic, on arribo amb un temps exagerat d’antelació. Em fan córrer tots els futurs condicionals que m’empaiten els turmells i el pessigolleig que se m’apodera del terç superior de l’estómac. El meu cervell hi arriba amb un còctel de neurotransmissors i és incapaç d’emmagatzemar la informació pràctica que em serviria per al següent viatge: quina és la porta d’arribades i quina la de sortides, quina terminal té els lavabos a prop de la cua de seguretat, quina cafeteria té el cafè menys dolent o fins i tot quin passadís permet fer un esprint d’última hora en línia recta si van mal dades. Els horaris intempestius directament proporcionals al pressupost d’estudiant o treballador novell tampoc ajuden.
Tinc la sort o la desgràcia que agafar un avió no forma part de cap de les meves rutines, i potser per això els bancs del davant de les portes d’embarcament tenen aquest efecte lupa sobre el meu recorregut vital i el que sento pels meus. Juraria que no hi ha hagut minuts previs a un viatge en què la meva memòria no m’hagi posat en mode pantalla completa records de pell de gallina, traca i mocador. També ha estat estirada en aquells seients incòmodes de cuir fals dur que m’he adonat que enyorava a qui em pensava que ja no, que he compartit cafès insípids de quatre euros o fins i tot he decidit que volia viure tot el que vingués amb la persona que tenia a vint centímetres. És on he visualitzat i comprat bitllets per a destins pròxims i he confessat pors subterrànies, entregant-me a un estat d’autenticitat duty free mantinguda a base de metres cúbics d’aire despersonalitzat, idiomes estrangers, sostres alts, rajoles lluents i botigues inconnexes. On m’he adonat que saltava sense trampolí o fins i tot he maleït haver-ho fet.
Tinc la sort o la desgràcia que agafar un avió no forma part de cap de les meves rutines, i potser és per això (deixeu-me tirar de tòpics) que em cau la llàgrima cada vegada que a Love Actually apareix la porta d’arribades de Heathrow. Perquè dic sí a creure que podem recomençar o, si més no, a fer veure que tenim cert marge de maniobra quan les coses no acaben de funcionar. Als intents d’estrenar històries que no sabem com acabaran. És aquest sí a la vida l’única cosa que aconsegueixen vendre’m al duty free.
1
