Hi ha persones que tenen un imperi a dins, fet d’or, de miralls amb marcs brillants i en veure-t’hi, tota tu et fas daurada. I n’hi ha que són rectangulars, amb prestatgeries rectes, idees rectes, escales rectes, vaja, tan endreçats, encarcarats i verticals que fan por.
Hi ha qui hi té un bosc que a cada dubte se li eixampla, amb terra per escampar-hi llavors, amb camins que són com tombarelles i pots mirar el món des d’un altre cantó. Hi ha qui té una habitació negra, poruga i encongida, que si n’obres l’interruptor, espantat correrà a apagar-lo. Hi ha qui té un passadís sense portes, i només fa que parlar sol i passejar la cabòria amunt i avall. I qui hi té records momificats, i viu aturat en una altra època, per molt que hagin passat els anys.
Hi ha qui té la ventura d’un vaixell a alta mar i assenyala l’illa i diu: anem-hi! I fa goig de veure algú amb tanta fe. Hi ha qui guarda una ferida a qui confon amb el seu rei, i li fa l’ofrena de la pena eterna, i qui no té cap altra autoritat que el lloc on bufa el vent. Qui s’alimenta de carronya i qui t’ofereix la meitat del seu pa. Qui fa muntanyetes de diners i qui té muntanyetes de vestits per complaure muntanyetes de persones. Hi ha qui té tot de paraules que no ha dit a ningú, i se li han enredat i se li han fet un nus. I qui a fora diu: ja no hi penso, mentre a dins ha tornat a fer el llit on ell mai tornarà.
Què importa el físic, el que és revelador és alçar la pell d’algú i veure com té construït l’interior.
