Foto: Natalie Schmid


Obrir-se en canal és dolorós. Tallar-se de dalt a baix és un procés lent i punyent si no vols fer-ne una escabetxina, del cos. El bisturí sembla que no acabi de tallar mai la pell; has de fer força per esquinçar-la. I no sempre en tenim, de força. I tampoc en tenim sempre, de ganes d’obrir-nos i mirar-nos. No es fa en pocs minuts, no hi estem avesades. Com a apunt us diré que es pot trigar més de sis mesos.

Després, això de remenar-se els òrgans s’ha de fer a poc a poc i amb cura i amb els ulls ben oberts; a veure què t’hi trobes, a dins. No és fàcil mirar-se l’interior i no sentir fàstic, a vegades. I costa reconèixer coses que no has vist mai abans.

Però el pitjor són els efectes adversos. Seguir la rutina del dia a dia costa una mica si sagnes per la ferida i acabes de descobrir un nou tu.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a maig 12, 2016 | 21:35
    Anònim maig 12, 2016 | 21:35
    Cada quan podem descobrir un nou jo? Arriba alguna edat on deixem de sorprendre'ns?

Nou comentari

Comparteix