A tu t’agradaria ser famós o famosa? Què consideraries ser-ho? Que et coneguessin al teu barri? Al teu poble? A la teva ciutat? A la teva professió? Al teu país? Al món? I si és així, si sospires per la fama, et serviria que t’arribés després de la mort, és a dir com a reconeixement en la posteritat? O bé la necessitaries ara? Què admires de la fama? Penses que està sempre relacionada amb els diners? Amb el poder? Amb la seducció?
Tot això perquè l’altre dia m’hi vaig quedar pensant, després de llegir el pròleg que Octavio Paz va escriure amb motiu de la publicació de Las enseñanzas de Don Juan: una forma yaqui de conocimiento, de Carlos Castaneda, just trenta anys després de la seva primera edició, el 1968. Paz explica que temps enrere el poeta francès Henri Michaux li havia dit: “Jo vaig començar publicant petites plaquettes de poesia. La tirada era d’uns dos-cents exemplars. Després vaig pujar a dos mil i ara he pujat als vint mil. La setmana passada un editor em va proposar de publicar els meus llibres en una col·lecció que tira cent mil exemplars. Vaig dir que no: jo el que vull és tornar als dos-cents del principi.” Aleshores Paz comenta que resulta difícil no simpatitzar amb aquesta idea de Michaux, perquè “val més ser desconegut que mal conegut” i perquè “molta llum és com molta ombra: no deixa veure-hi”.
Què és la fama, molta llum o molta ombra? Quina és la mida justa de les coses? On s’estableix la frontera adequada?
Michaux va morir el 1984 i Octavio Paz el 1998. No van tenir temps de conèixer, i menys encara de fer sevir, les xarxes socials. No van tenir temps de presenciar l’extraordinari desig de visibilització que pateix la major part dels ciutadans del món ric actual, l’extremada necessitat de comunicació, la considerable dependència de les connexions tecnològiques.
Hi ha una distància tan gran entre la declaració de Michaux recollida per Paz i les actituds actuals que no és fàcil endevinar què haurien dit aquests savis poetes de qualsevol dels fenòmens –Instagram, Twitter, etc.– que obren les seves finestres al món simulant ser plataformes d’informació quan, en realitat, són eines de control polític, ideològic i econòmic.
La fama implica la conversió d’un nom en una marca. Les marques són el que defensa o fomenta la publicitat. La publicitat és un recurs de difusió i venda. La difusió i la venda són la base de la societat de consum. I la societat de consum, com ja s’ha demostrat, explica gran part del fracàs del sistema, un sistema les prioritats del qual són cada cop més materials i menys espirituals.
I ara que arribem a la paraula espiritualitat, tornem a la poesia i als exemplars de Michaux. Dos-cents o cent mil? Què té més sentit i per què? Què és el que Michaux reclamava i que considerava incompatible amb la quantitat i per tant amb la fama?
Potser les coses importants de debò estan destinades a ser, si no invisibles, secretes. Potser perquè les coses importants s’han de trobar i és impossible que ens les vengui ningú. Potser perquè les coses importants no poden ser sempre les mateixes per a tothom.
Tu què hi dius?
Nota final: Si no has llegit Paz, Michaux o Castaneda… és que potser a les seves obres t’espera algun secret important.
