Elogi de la lentitud

Algunes pors, com alguns fàstics, les inventem d'adults

Foto: Genine Alyssa
Foto: Genine Alyssa

Ja ho sé, que des que vaig amb moto llegeixo menys, però és que ja no sabria com acostumar-me de nou als vagons atapeïts, a la por permanent dels túnels, dels col·lapses, de la fosca. De petita em fascinava la negror de fora el vagó, fins i tot m’agradava que s’aturés un moment el tren dins el túnel per enganxar el nas al vidre i fugir una mica de la llum artificial i de la gent i de les converses. Algunes pors, com alguns fàstics, les inventem d’adults, per incapacitat, potser, de continuar sent infants. Però potser ja me n’he cansat, del trànsit, de la velocitat, del perill de caure, del record de caure, un sol segon i la vida i la mort es donen la mà damunt l’asfalt i et salves com el dia que pensaves que moriries amb el germà sota la lona d’una barca. Potser ja me n’he cansat, de la fumera dels tubs d’escapament i de la insolència dels taxis i les bogeries de les altres motos, i ara que ve l’estiu voldria llegir al metro i a l’autobús, esquivar transeünts a les voreres amb el nas enganxat a un llibre, sortejar les bicicletes, dinar sola a l’escullera del Port Vell amb Implosions a les mans, per exemple, i després cadascun dels llibres que fan cua des del dia de Sant Jordi. Allargassar els trajectes, el temps mateix, potser. Les caminades. L’olor de l’estiu torna absurd l’elogi de la velocitat.







*text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Nou comentari