Elogi de les persones generoses

I de cop m'he imaginat dos bàndols: el dels garrepes i el dels expansius de mena

Foto: yarenlen


Tenia ganes de passar uns dies tranquil·la en algun lloc, i vaig pensar que l’Espluga de Francolí era una bona candidata. El cas és que hi tinc família llunyaníssima, i amb l’Elvira –cosina del meu avi, que potser he vist un cop a la vida– li havia dit que si mai hi anava, l’avisaria, així ens coneixeríem. La vaig escriure. Em va trucar. Però on aniràs a dormir? En una habitació d’una tal Rocío que ja he trobat per internet i que està prou bé. Al cap d’un minut em torna a trucar: Escolta, deixa estar aquella habitació, que dormiràs a casa de la meva filla, l’Anna. Ostres, segur? però si no em coneix. Que sí, que sí.
 
I al cap de 24 hores em trobo arribant amb una maleta a l’estació de l’Espluga –a l’estil Albert Om, a El convidat–, i amb l’Elvira rebent-me com si ens coneguéssim de tota la vida. I a partir d’aquí, comença tot: durant tres dies vaig conèixer potser vint-i-cinc familiars, vaig fer mones a la pastisseria Farré Gamell, em van fer una ruta minuciosament explicada per la Conca de Barberà, ensenyant-me l’habitació de l’hostal on escrivia el meu besavi, l’hotel on venia de tant en tant el meu avi, el poble on vivia la meva àvia, entrant a la casa on va viure la meva besàvia de petita. Sopant amb tota una colla de nois i noies amb qui –si no m’he perdut– el meu rebesavi era el seu besavi.
 
He tornat desbordada no d’informació, sinó de generositat. Com pot ser que persones que pràcticament no et coneixen et donin tant? I ho facin de forma natural, sense que els sàpiga greu ni sigui forçat. I de cop m’he imaginat dos bàndols: el dels garrepes, que s’estalvien –malaltissament– diners, energia i atenció a tot allò que no siguin ells, que pateixen de debò quan no hi ha altre remei que donar una engruna a algú, que et parlen per escoltar-se a ells mateixos i que si et fan un favor, te’l recordaran mil anys i un dia. I el dels generosos, que, expansius de mena, gaudeixen (sense donar-hi cap mena d’importància) d’entregar-te el que tenen: el seu temps, la seva acurada atenció –ah clar, si li agrada això, allò potser també–, els seus superplats a taula, el seu llit, i encara et pregunten si necessites res més. Uns et fan ser un pinyol al seu costat i els altres, un més.
 
Acollir no és una paraula, és un acte que es demostra amb fets: cuinant entre tots una mona per, després, repartir-la a parts igual. O fent que fins i tot el familiar més llunyà te’l sentis com un germà.

Nou comentari

El Zapateado de Sarasate
El violinista Gil Shaham interpreta una de les peces més conegudes del compositor basc
Més entrades...