Ens empara el Corb

No és l’esperança, sinó el dol, aquella cosa amb ales

Foto: ninfaj


No és l’esperança, sinó el dol, aquella cosa amb ales. Una cosa d’ales negres, en forma de Corb, que arriba a la vida d’una família, un escriptor i els seus fills, que acaben de perdre la dona, la mare. Arriba per instal·lar-se a la seva quotidianitat, per protegir-los “fins que no el necessitin més”. Nevermore, que diria l’ocell de Poe.
 
Obro el llibre i m’hi trobo l’Emily Dickinson i en Ted Hughes, dialogant de manera asincrònica, passats pel sedàs d’un tercer, Max Porter. Entro a la conversa i dono la raó a tots tres: la línia que separa l’amor del dolor és finíssima. Tan fina que difícilment poden existir l’un sense l’altre: els contraris es fan evidents de manera recíproca. Serà aquest dol, aquest amor, l’única manera de superar una pèrdua tan abismal? No puc evitar pensar en Julian Barnes i el seu Levels of Life, “cada història d’amor és, potencialment una història de dol”, deia. La pèrdua fa el mateix mal que el seu equivalent en amor. Com més vàrem estimar, més patim la manca de l’ésser estimat. Ho deia també CS Lewis al seu Un dol observat: “La seva absència és com el cel, s’escampa arreu”.
 
El Corb de Porter estén també les seves ales sobre aquesta família, de qui coneixem la història a tres veus: la del pare, la dels nens i la del propi Corb, en un collage d’estils que combinen d’una manera tan orgànica que sembla fàcil la poesia i la narració. És així com confegeixen un entramat d’imatges que passen de les llistes al conte de fades, del diàleg a gairebé l’aforisme. I com la família protagonista, quedem atrapats sota l’influx d’aquest Corb metafísic i mític.
 
Max Porter parla, essencialment, d’un desgavell. De com sobreposar-se a nivell pràctic i emocional davant la pèrdua, però -i aquest és el seu gran mèrit- El dol és aquella cosa amb ales, no deixa un pòsit de tristesa, sinó d’esperança, com en el poema de Dickinson de què manlleva el títol. Parla de la vida com a quelcom bell, amb tots els seus negres i blancs, amb tot el dolor i l’alegria, amb tot el que té d’inexplicable i d’inabastable.
 
S’acaba el dol?, es demana el pare. No, s’acaba la desesperació i, el dol evoluciona i canvia. Les cendres voleien a la platja i ell recita el Lovesong de Hughes. I el Corb s’allunya. I jo em dic el poema per dins, inevitablement, perquè Porter m’ha fet travessar la frontera que hi ha entre la seva ficció i el meu món. “He loved her and she loved him”. I ja formo part d’aquell moment íntim, en algun lloc de la costa britànica. I penso que, com avui a Barcelona, hi deu fer fred i vent.
 
 






El dol és aquella cosa amb ales


© Max Porter
© d’aquesta edició: :Rata_, 2016
© traducció a càrrec de Víctor Obiols
(Premi Dylan Thomas 2016)

Comentaris

    Cinta Gener 22, 2017 9:36 pm
    Felicitats! "Com més vàrem estimar, més patim la manca de l’ésser estimat". Totalment d'acord! L'amor i el dolor que porta l'absència de la persona ESTIMADA, ESTIMADÍSSIMA...
    Anònim Gener 23, 2017 2:00 pm
    La foto no és un corb, és una cornella... però l'article està bé.

Nou comentari

Johnny Be Good
Someday you will be a man,/ And you will be the leader of a big old band
Més entrades...
El pitjor buit d'una mare
14 dones comparteixen el dolor d'haver perdut els fills que van engendrar
Més entrades...