Més enllà d’Orió

He vist coses que voldria que el meu fill no hagués hagut de veure mai

Foto: Juanma Peláez


He vist coses que fa un mes no m’hauria cregut. He vist coses que voldria que el meu fill no hagués hagut de veure mai. He vist coses que no podrem ni voldrem oblidar.
 
Durant molts dies, he vist detenir polítics per fer política. He vist vaixells guarnits amb personatges de dibuixos animats farcits de ràbia i covardia. He vist estibadors, bombers i pagesos rebentant els discursos de la progressia acomodada. He tornat a veure cassoles repicant als balcons, com quan lluitàvem contra aquella guerra tan llunyana.
 
Però tot empal·lideix com estrelles llunyanes després d’aquest diumenge. He vist gent aplaudir quan apareixien urnes de matinada. He vist el meu poble sortir al carrer com no havia sortit mai. He vist gent a qui li sua la independència anar a votar en un referèndum en què no creien. Els he vist quedar-se a defensar els col·legis perquè creien que era l’única manera de defensar els seus drets. He vist gent gran anar als col·legis quan ja havien vist que les porres no els respectarien. He tornat a veure pilotes de goma que crèiem que ja havíem derrotat. He vist bombers plantar cara a la policia i policies plorar d’impotència davant la brutalitat d’altres policies. He vist gent cridar que no tenia por per provar d’espantar la por. I al final, he vist urnes plenes de vots defensades per carrers plens de gent.
 
En la nit més fosca, he vist un president del govern parlar d’un dia que no ha existit. L’he vist viure en un món antic, sense mòbils i sense xarxes, on la veritat es podia amagar sota el pes del poder. He vist polítics mentir sobre els cossos de vuit-cents ferits. Els he vist insultar els ciutadans, intentant convèncer algú, no sé qui, que tota aquesta gent era un ramat enganyat i manipulat. Els he vist, un i altre cop, incapaços d’obrir camí al diàleg, després de veure com amb la força ho havien perdut tot.
 
I sobretot he vist llàgrimes plenes de dignitat, somriure combatius i solidaritat infinita. Aquestes imatges no se les podrà endur la pluja.
 

Comentaris

    monbuigi Octubre 3, 2017 8:10 am
    He vist gent que mai m'havia imaginat que se sentien tan catalans...
    MartaC Octubre 3, 2017 9:48 am
    Molt cert! Gràcies per escriure-ho!
    Fina Lladó Octubre 3, 2017 11:00 am
    Com recomforta llegir les teves paraules. Són com una abraçada. Gràcies.
    Mª Asumpció Octubre 3, 2017 10:38 pm
    Moltes gràcies per aquets escrits tan emocionants
    Sònia Rimbau Octubre 4, 2017 9:22 am
    Acabo de penjar una foto versionant aquest famös diàleg de Blade Runner, i ara et llegeixo... Que no ens tallin aquestes connexions que hem guanyat, malgrat les llàgrimes ??
    Toni Gü Octubre 4, 2017 9:47 am
    Gràcies per expresar el sentir de tants q ens costa trobar paraules. Dialeg, llibertat d, expressió, les bases per entendrens. Sembla mentida q aixó q sembla la base d, una democracia, requereixi la valentia d, exposar-se a garrotades.
    CONCEPCIÓ ARNAU Octubre 4, 2017 1:38 pm
    Gràcies per aquest escrit tan emocionant. Tant de bo tothom pensés com tu.
    Amèlia Llort Octubre 9, 2017 8:15 pm
    Moltes gràcies!! Per les teves paraules plenes de sentiment i emoció, i que també descriuen de prop el que viag veure i sentir! No ens ho prendran mai

Respon a MartaC Cancel·la les respostes

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...