Foto: Luis Villasmil
Foto: Luis Villasmil


Perdonami
È una parola che
Tu non dici mai
E non ti è facile dire
Perdonami, perdonami

Baby, Can I Hold You? (Tracy Chapman feat. Luciano Pavarotti)



Soc d’aquell tipus tan ridícul de persona que diu perdó quan no cal. Per exemple: algú em trepitja el peu sense voler dins d’una botiga. Jo: perdó. Algú va caminant despitat pel carrer i s’emplastra contra mi: perdó. Quan un cambrer se m’endú el plat de la taula: perdó.

Es fa difícil aquests dies parlar (pensar) en res que no sigui la guerra. Fa feredat la sensació que el món, és a dir, les nostres vides i projectes estiguin en mans de quatre persones sense escrúpols i probablement psicòpates. (La psicopatia es caracteritza per una manca d’empatia, d’aquí les meves deduccions. Però segur que hi haurà experts entre els lectors disposats a corregir-me. Endavant.)

Passa que avui és 8M i, com fan la majoria de marques, suposo que s’espera que em vesteixi de violeta i reivindiqui quatre coses. I fa una mica de ràbia que es faci avui perquè toca i no cada dia. Però mira, només m’ha calgut entrar a Twitter per carregar-me de raons: el primer tuit amb què em topo és el d’un home que resa “un montón de refugiadas ucranianas no encuentran un hogar”, acompanyada la frase d’una foto d’una jove guapíssima ensenyant la panxa i la silueta normativa mentre es toca els cabells de manera sensual. El coregen comentaris tipus “póngame dos, oiga”, “como te pillen las del 8M”, “son guapas pero frías”. (Per sort també molts comentaris en la direcció de quin fàstic fots, tio.)

Doncs bé, el que reivindicaré és l’empatia, que és una cosa que les meves amigues i jo, i diria que totes les amigues del món, practiquem bastant. Xerrem, ens contem les penes i els problemes, ens donem suport, quedem en tornar-mos a vore prompte i la vida és més fàcil i agradable. No cal tant. Em pregunto, realment, on queda l’empatia a les grans esferes però també en general. Per què hi ha gent que aprofita una guerra infame, terrible, per fer un acudit masclista i lamentable? Em pregunto també com coi dos anys de pandèmia podien empitjorar i ho han fet. En mans d’interessos que desconeixem i segurament ni ens importen. I el que no m’he explicat mai ni m’ho explicaré és com pot ser que quallés la idea genial de crear un armament capaç de destruir el planeta. I sobretot: sota el pretext d’estar més segurs?! (Això és com omplir un congelador de la mida d’un garatge de dònuts de xocolata sota el pretext que si no me’ls menjo, estaré més sa. Un absurd.)

Aquestes setmanes hem pujat un esglaó més en l’escala de les nostres preocupacions i ara la cosa queda així: les nostres cosetes (la salut, la feina, les relacions, els nostres projectes, cosetes), la pandèmia i tot el que això ha comportat i comporta encara; i ara, la possibilitat real que algú premi el botó de la bomba nuclear i que totes les nostres cosetes (que fins fa dos anys ho eren tot) ja no tinguin la més mínima importància. Ni tan sols la pandèmia la té, ja. (De fet, ni tan sols cal que sigui nuclear, la bomba; els ucraïnesos ja ho han perdut tot, i això, l’escalada, el qui la té més grossa, s’escampa com una gota d’oli, com un rumor, com un virus.)

Sincerament, dec ser una il·lusa perquè penso que no hi ha res com dir ho sento, perdona’m, com a punt de partida per arreglar qualsevol cosa. Ara bé, sé que imaginar-se Putin demanant perdó per res és fins i tot còmic de tan irreal. També haurien de demanar perdó tants altres que han fet accions horroroses (o han pres decisions desafortunades) abans, evidentment, i que també riurien, esclar, davant la mera possibilitat. Ens diran que el món de les grans esferes no va així, nena. Sembla que això tan simple, valorar la vida per sobre dels egos i el diner, viure en pau una vida petita, costa molt i no està a l’abast dels poderosos.

Em pregunto si és que no respirem tots el mateix aire. Ningú quedarà lliure de la pluja radioactiva en un planeta sense sol.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Sonia a març 08, 2022 | 12:21
    Sonia març 08, 2022 | 12:21
    Moltes gracies.
    • Icona del comentari de: Olga Marín Castellví a març 08, 2022 | 19:13
      Olga Marín Castellví març 08, 2022 | 19:13
      De sol sí que encara n'hi ha, però ja no com el d'abans, ara ens fa mal a la pell i ens crema...
  2. Icona del comentari de: Cristina a març 08, 2022 | 14:51
    Cristina març 08, 2022 | 14:51
    Totalment d'acord. Potser no estem prou mentalitzats de tot el que pot passar o no volem veure. He fet un reflexió semblant (salvant les distàncies és clar, que no sóc periodista) al facebook i no ha tingut cap mena de comentari. Ha passat de llarg... Crec que quasi tothom pateix i empatitza quan ho té tot al damunt inexorablement, tot i que molta gent ho fa abans però la majoría, no s'hi amoina, ho veu llunyà. O massa dur per ser cert? potser sí. Però ara mateix tota la responsabilitat de fotre el món potes enlaire està en les mans d'uns pocs "éssers" que se'ls ha permès tenir les nostres vides a les seves mans.
  3. Icona del comentari de: Mar a març 08, 2022 | 20:47
    Mar març 08, 2022 | 20:47
    Quanta veritat i que ben explicat💜
  4. Icona del comentari de: Cinta a març 09, 2022 | 18:33
    Cinta març 09, 2022 | 18:33
    Jo també tinc la paraula perdó enganxada al meu ADN. Crec que si fes un recompte de les paraules que dic en un mes, la de perdó estaria en els primers llocs. Dir-la, en la majoria de casos, no m'aporta res. Crec que és una paraula molt fàcil de dir, quan la dius quedes com una persona molt educada, però molt difícil d'entendre. Tal com hi ha persones que la tenim totalment integrada n'hi ha moltes que l'han tret del seu vocabulari i ja ni recorden que vol dir. Com si no es pot explicar situacions com la d'Ucraïna? Putin i tots els Putins del mon segur que l'han exiliat del seu cervell egocèntric i despiatat. Segueix escrivint Maria, es reconfortant vore que algú comparteix idees en mi.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa