Foto: Annie Spratt
Foto: Annie Spratt


Fa més o menys nou dies era dilluns i jo feia un cafè temperatura volcànica dolentíssim al bar de l’hospital. La ressaca emocional després d’un cap de setmana de retrobament amb coneguts i estimats es materialitzava en una lleu pressió occipital que em feia la guitza i em temptava a engolir sis-cents mil·ligrams d’ibuprofèn amb la discreció d’un drogoaddicte novell. Mossegava un croissant sintètic i repassava mentalment, amb una veu interior seriosa i organitzada, totes les cites, feines i deadlines setmanals que calia complir. Les rentadores que havia de posar, a qui havia de trucar i el reguitzell d’articles pendents de comprar que havien ascendit a rang de primera necessitat amb l’únic objectiu de subsistir set dies més. Vint-i-una hores i cap a casa, vint-i-una hores i cap a casa. El mantra es conjura sol els dies que tinc guàrdia.

Crec que va ser quan deixava el got de vidre buit però encara bullint sobre la safata marró, que es va il·luminar la pantalla del mòbil amb l’únic objectiu de caçar la meva atenció. Li va costar uns segons trobar-la perquè tenia el cervell en mode unitasca repetint el mantra, però finalment vaig redirigir els dos ulls cap a la pantalla. Vint-i-una hores i cap a casa.

Quan els ulls se’m van centrar en la pantalla i vaig obrir el correu electrònic, em vaig veure forçada a aturar el ritme del mantra frenètic. Com qui surt d’una discoteca on la música li fa ressonar la caixa toràcica, em vaig descobrir llegint una nota d’agraïment d’una familiar d’un pacient que havíem tingut a planta l’estiu de fa sis mesos. Vint ratlles escanejades de lletra Times New Roman i tot va parar mentre em trencava al bell mig del passadís polsegós subterrani que connecta la cafeteria amb els vestuaris.

Vint ratlles escanejades de lletra Times New Roman que em feien reconnectar amb el meu jo de fa tres, cinc i deu anys. Amb el meu jo que no tenia ni idea de què eren les guàrdies, les hores cansades, el mal de peus, els estudis científics ni els programes d’estadística, però tenia claríssim què volia dir ser metge.

I va venir l’emoció seguida de la vergonya d’haver-ho oblidat entre mantres, horaris, deadlines, cansament i llistes de coses a fer. La certesa de saber que ser metge era aquest ajudar i acompanyar com pots amb el que pots i fins que pots a qui ja no pot més. Aquest impuls que no s’entrena ni s’ensenya en sis anys de carrera, un de preparació de MIR i cinc de residència. Aquest intentar fer sentir algú com a casa en el moment en què s’adona que ja no hi tornarà.

Fa més o menys nou dies era dilluns, però mil sis-centes paraules em van tornar a la casella de sortida. Des de llavors hi ha guàrdies, hores sense son, mal de peus, deadlines i articles però també una nota de vint ratlles amb Times New Roman penjada a la paret del meu estudi. Una nota que em fa silenciar els mantres automàtics i em recorda, per si mai ho torno a oblidar, per què vaig decidir ser el que soc.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Mònica a febrer 23, 2022 | 17:54
    Mònica febrer 23, 2022 | 17:54
    Emocionada de llegir aquest article. M'encantaria poder llegir també les vint ratlles amb Times New Roman.
  2. Icona del comentari de: Lina a febrer 23, 2022 | 18:42
    Lina febrer 23, 2022 | 18:42
    Que maco.gràcies.
  3. Icona del comentari de: Anònim a febrer 24, 2022 | 13:10
    Anònim febrer 24, 2022 | 13:10
    Una abraçada de os que també ens reconforta.te l'envio. I si, una paraula de alè treu tots els mals rollos, pero que poques arriben no? Jo tinc una planta regal de la familia de un pacient que va morir, i li parlo... Gràcies per compartir.
  4. Icona del comentari de: Pilar Foix a febrer 24, 2022 | 19:34
    Pilar Foix febrer 24, 2022 | 19:34
    M'encanta l'article i m'encanta agraïr, reconèixer i felicitar quan algú s'ho mereix. Em fa molt mes feliç que no pas queixar-me.
  5. Icona del comentari de: Montse Català a febrer 26, 2022 | 08:52
    Montse Català febrer 26, 2022 | 08:52
    Claudia m,encanta llegir els teus articles. D’ells es traspúa la gran persona que ets inel gran metge que ets!!!
  6. Icona del comentari de: Teresa Ramon a febrer 26, 2022 | 20:56
    Teresa Ramon febrer 26, 2022 | 20:56
    Clàudia, et llegeixo sempre. Quina gran decisió que vas prendre i que bé que ho fas!

Nou comentari

El piano

Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Passadís

Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat

Comparteix