Lo que eres

Foto: Matthias Heil

Quan t’enamores d’un camí i entens que podries recórre’l una vegada i una altra, d’anada i tornada, tots els dies de la teva vida. O quan arribes a un raconet de món a 1.305 metres d’altitud i t’adones que ja no podràs deixar de tornar-hi. Respires i passen coses –falciots a Sitges, tempestes a Farrera, el cel inacabable de Sòria des de la finestra d’una casa que voldries que fos teva, o l’olor d’ella, fugissera i irreal, en un carrer a centenars de quilòmetres de la seva pell. Tornes a taral·lejar cançons en una furgoneta atrotinada, camí d’on et portin, i a cada quilòmetre et sembla que oblides on tenies amagades les pors, on havies arraconat les ferides. Torna una cançó i agraeixes haver viscut almenys un moment que hauria pogut fer-te escriure aquella frase –mai seré feliç com ho he estat aquesta nit–, i alguna cosa es posa a lloc, com quan t’enamores d’un camí i saps que podries trepitjar-lo repetidament tots els dies de la teva vida, com quan trepitges una terra i te l’estimes per sempre, com quan entens que només val la pena quedar-se a la vora de qui en tingui prou amb el que ets.








*text publicat al blog La vida té vida pròpia.