Foto: Jonathan Cooper



I have learned that to be with those I like is enough.
Walt Whitman


Casa, un grup que escoltava als vint anys, un text al qual sempre torno, una cançó, el meu poble, casa la mare, un sopar d’amigues, un llibre, dins del llit, la mà del meu company i el rogle exacte que li dibuixa el coll. Tot d’espais segurs.

El moment en què t’adones que has deixat de comunicar-te amb una amistat i no saps exactament quan ha estat, ni molt menys per què, és una mica dolorós. Tot i que no ens enganyem: no gaire, perquè si s’ha anat esborrant la presència d’una persona (o d’un grup o d’una parella) de la teva vida i no te n’has adonat fins un bon dia en què t’ha passat pel cap el pensament “ostres, fa molts mesos que no parlo amb X, i abans solíem quedar cada setmana” és que potser no us éreu tan importants.

És curiós com van fluctuant les amistats, la gent amb qui et veus amb freqüència, com ara és una i fa un temps era una altra sense que hagi passat necessàriament res greu entremig. Com aquell mapa del temps en què va oscil·lant una zona d’un color a un altre i ara hi predomina el verd, ara el violeta.

Em pregunto quantes persones (adultes) conserven encara l’amistat amb algú de la llar d’infants. O quantes de més de quaranta anys conserven encara un amic d’infància. Si hi van a sopar, de viatge, o de festival. O si només se saluden quan se troben i es fan un breu resum de més o menys com els va la vida. Però ja no es truquen mai. Suposo que a mesura que es van canviant d’interessos, de tipus de vida, de moments vitals és normal que ara et facis més amb uns, menys abans amb d’altres.

En canvi, hi ha gent que et fa sentir que hi és per més que passin els anys. Gent en qui confies a cegues. (Soc del parer que s’ha de confiar en els altres, almenys en els qui t’estimen, si no costa més ser feliç; no he entès mai la frase aquesta de no-et-refiïs-de-ningú, quina manera d’amargar-se. Tothom es pot equivocar, és evident, però no tothom ho farà de mala fe.)

Al final potser sí que va d’això, la cosa: de passar temps amb els que ens sentim en un espai segur.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Pilar Foix a setembre 20, 2022 | 14:51
    Pilar Foix setembre 20, 2022 | 14:51
    Tant encertat com sempre.
  2. Icona del comentari de: Ferran a setembre 20, 2022 | 21:07
    Ferran setembre 20, 2022 | 21:07
    Sempre ens amplies la mirada i ens invites a fer sàvies reflexions . Gràcies!!
  3. Icona del comentari de: Elisabet a setembre 20, 2022 | 22:00
    Elisabet setembre 20, 2022 | 22:00
    Cert. La vida ens fa anar molt sovint per un camí diferent. I quan té n' adones ja és massa tard perquè hem canviat tant tots i totes, que gairebé és impossible retomar aquella sintonia.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa