Foto: Carmen Jost


Això era una festa d’aniversari amb normes. Sóc poc de festes i tendeixo a seguir les normes a la meva manera, però aquell encàrrec em va agradar: es tractava de regalar a l’Albert un llibre o una pel·lícula que fos important per a nosaltres. Amb el repte afegit d’haver d’explicar en veu alta per què havíem triat justament aquell llibre o aquella pel·lícula.

Mai abans ho havia tingut tan fàcil per escollir un regal. No recordo ben bé què vaig dir davant dels convidats, potser em va fer cosa pecar de transcendent, potser vaig balbucejar més del compte i no em vaig entendre ni jo, però el cas és que vaig regalar a l’amfitrió un llibre que em salva. Ho dic així, en present d’indicatiu, perquè hi va haver una primera salvació –el desembre de l’any 2000–, però n’han vingut d’altres. A cada intempèrie moral hi arribem sense esma per descobrir noves eines que ens puguin abrigar l’ànima: hem de recórrer a les que ja coneixem. Per això torno sovint a un mateix vers de Lluís Llach, aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal, i per això rellegeixo tant el text que vaig regalar a l’Albert: La felicidad, desesperadamente, del filòsof francès André Comte-Sponville.

La paraula felicitat és un caramel, però la força de la conferència transformada en llibret que a mi m’ha salvat la vida diverses vegades recau en l’adverbi desesperadament. Esperar és una trampa, una tortura. És el que més s’assembla a deixar de viure. Hipotecar l’avui a canvi d’un demà que esperem que serà millor és un mal negoci, perquè haurem deixat perdre el present i perquè el futur pot ser pitjor. A la llarga el futur sempre és pitjor.

El contrari d’esperar no és témer, diu Comte-Sponville. El contrari d’esperar són tres verbs: conèixer, actuar i estimar. En lloc de desitjar el que ens falta i que no depèn de nosaltres aconseguir, hauríem d’aprendre a desitjar el que tenim. I a fer que el que tenim valgui la pena. “No es prohibeixin esperar –diu el filòsof–, però aprenguin a pensar i aprenguin a estimar una mica més i una mica millor”.

L’esperança ens angoixa, perquè es barreja amb la por. I la fugida cap endavant d’esperança en esperança potser ens ajuda a anar tirant, però ens allunya de la saviesa i de la veritat. En canvi la desesperació, en el sentit de no esperar res més que això d’ara mateix, ens acosta a la plenitud. El poeta Carles Camps Mundó, després d’haver patit un càncer, va arribar a una conclusió similar: “Per això us dic ara que viure basta,/ que sobra l’esperança/ –l’ambició, l’afany, el sempre–./ Sí, per això crec que tinc dret a dir-vos/ que esperant l’esperança es perd la vida:/ la vida en si, la vida viva”.

Aquest cel blau, aquest petó, aquesta aigua fresca que ens desfà les lleganyes, aquesta frase caçada al vol que avui ens sembla feta a mida. Visquem i estimem cada minut. Sense renunciar al futur però sense esperar-lo, perquè vés a saber. Si demà sona el despertador i el matí ens pica l’ullet, tot això que tindrem.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Tandebò a juliol 17, 2016 | 21:30
    Tandebò juliol 17, 2016 | 21:30
    M'agraden aquestes reflexions i a la meva vida sovint he arribat a les mateixes només que, en algun moment jo he interpretat l'esperança com la certesa de que, igual que els "bons" moments, els moments de patiment tbé passaran i no seran per sempre i aquesta reflexió en moments molt durs m'ha fet més fàcil suportar el sofriment
  2. Icona del comentari de: Agata a juliol 17, 2016 | 22:40
    Agata juliol 17, 2016 | 22:40
    Un text preciós que fa pensar. Demà mateix aniré a comprar el llibre que comentes i del què segur que n'aprenc. Gràcies!!!
  3. Icona del comentari de: Francesc L. a juliol 18, 2016 | 00:52
    Francesc L. juliol 18, 2016 | 00:52
    He llegit l'escrit gairebé per atzar. Curiosament no m'ha sorprés que encaixès de ple amb la meva situació actual. Estic convençut que sovint l'olfacte o alguna mena d'instint que potser encara conservem de quan erem més animals que persones, ens fan apropar a les veus i als llocs més oportuns. En tot cas, la lectura ha estat molt ben rebuda. Gràcies!
  4. Icona del comentari de: Uska Ballester a juliol 18, 2016 | 08:37
    Uska Ballester juliol 18, 2016 | 08:37
    Cada vegada m'agraden més les coses que escrius. El que escrius i el com. Et llegeixo,gairebé, amb avidesa -sovint en veu alta. Brindo per tu (amb cafè, ara mateix) Gràcies!
  5. Icona del comentari de: Anònim a juliol 18, 2016 | 17:45
    Anònim juliol 18, 2016 | 17:45
    Si es mira amb la pau vostra A dintre de l'ull nostre, Què més ens podeu dar en una altra vida?
  6. Icona del comentari de: Anònim a juliol 18, 2016 | 23:32
    Anònim juliol 18, 2016 | 23:32
    Reflexió molt adequada al moment actual, potser, com diu el company Francesc, perquè els textos ens vénen a buscar quan els necessitem ;-) Gaudint de l'aire fresquet que entra per la finestra i la tranquil.litat de ser la única que queda desperta a casa! Bona nit!
  7. Icona del comentari de: Anònim a juliol 19, 2016 | 12:52
    Anònim juliol 19, 2016 | 12:52
    Be, no estic d'acord. La desesperació, ens ha acostat a molts al suicidi. Quan ja no esperes res de la vida, quan estàs cansat de rebre pals constantment, no estàs prop de la plenitud, si no al contrari. Son paraules molt boniques, però irreals.
  8. Icona del comentari de: Llorenç Mir a octubre 13, 2016 | 00:42
    Llorenç Mir octubre 13, 2016 | 00:42
    Varen esser les paraules del rei Jaume I d'Aragó a la conquesta de Mallorca, quant el nobles catalans, que l'acompanyaven a aquella gesta, se'n volien tornar a casa. Va esser un gest d'esperança - valentía - i no de les pròpies forçes, si no de la veritat de què estan fetes les coses. Cadascú empra les paraules amb l'òptica que hom té. Tot hom ens agrada esser estmats. Perque tenim esperança en els nostres amics.

Nou comentari

El piano

Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix