Foto: Aimee Vogelsang


Suposo que migrar deu ser una mica això, esquinçar-se en dos. I que seria així encara que les condicions fossin les òptimes (reconeixement de la dignitat de qualsevol ésser humà, sigui on sigui, i del propi fet de migrar). L’esquinçament, de totes maneres, hi seria.

Però quan aquestes condicions no es donen, els pedaços que de tu en quedin poden ser mil, no dos. I llavors és molt difícil dir-se jo, és molt difícil dir existeixo. I més si la societat et diu el contrari: no existeixes, no ets ningú, no tens identitat jurídica, legal, administrativa. Tant és que siguis veí, veïna, cuidadora, treballador, pare, mare. Tant és que siguis algú dempeus sobre un tros d’aquesta terra. No ets ningú. Llavors l’Estat pot vulnerar els teus drets fonamentals. “La violencia de los migrantes es un límite a sus derechos fundamentales”, diu el ministre d’interior Fernando Grande-Marlaska. I per exercir violència entén saltar una tanca jugant-te la vida. I el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg li dona la raó. Però el món no s’atura i jo no en baixo.

Ell sí que va baixar de la pastera a mitjans de gener. No puc imaginar què es deu sentir trepitjant sorra i dient-se “no he mort no he mort no he mort no he mort, he arribat” (malgrat sàpigues que ara comença l’esquinçament). Duraria poc l’alegria: fa unes setmanes el van tancar al CIE de Zapadores, a València. Té només setze anys i com a menor no hauria de ser deportat, no hauria de ser allà (com a éssers humans, tampoc els adults haurien de ser expulsats, no haurien de ser en aquestes presons per a gent que no ha comès cap delicte). El problema és que les proves mèdiques diuen que en té dinou. La família del jove ha enviat la cèdula d’identitat des d’Algèria, però ha arribat partida en dos. El jutge no accepta la validesa del document, malgrat que hagin insistit enviant fotografies per demostrar que va ser enviat en perfecte estat. Diu que no, que està esquinçat en dos. Com tants. Com aquest nosaltres. Esquinçat. I així no hi ha manera.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix