Foto: Remon Rijper
Portar el fill petit a l’escola a les nou i anar-lo a buscar a les deu perquè a tres quarts d’onze teniu revisió amb la pediatra però no vols que es perdi la piscina de primera hora. Acompanyar un dels fills mitjans al cardiòleg perquè la Federació Catalana de Bàsquet li exigeix un certificat mèdic, amb prova d’esforç i electrocardiograma: si no, no podrà jugar el partit de dissabte vinent, que és el primer de la temporada. Pactar amb els teus pares quin altre dia poden fer-se càrrec dels néts a part del dijous, que és el dia de la setmana que tenen assignat oficialment.
Anar al cine armada amb la llibreta per prendre apunts de la pel·lícula i descobrir, un cop a casa i just quan et disposes a escriure’n la crònica, que t’has deixat la llibreta al cine. Explicar al Facebook l’aventureta de la llibreta extraviada i obtenir seixanta-dos “m’agrada”. Fer una comanda al supermercat virtual i oblidar el desembussador que fa dies que hauries d’haver abocat a la pica del lavabo. Rebre un mail d’un poeta que et diu que ha incorporat a la versió definitiva el vers que li has regalat i pensar en el dia que llegiràs el poema imprès i el sentiràs una mica teu.
Treballar de dilluns a diumenge i del matí a la matinada en el projecte professional de la teva vida –que cada cop és una realitat més ferma– sense lamentar ni una sola de les hores que hi dediques. Obrir la porta als nous alumnes del taller d’escriptura i veure en directe com es va creant un esperit de grup entre dotze persones que fa una estona no es coneixien. Decidir que avui ja no et cal ibuprofèn perquè el mal de ronyons que demà haurà desaparegut ha reculat fins a situar-se per sota del nivell en què optes per medicar-te.
Fullejar una novel·la gràfica feta a quatre mans i quedar embriagada per l’olor de llibre nou. Trucar a la Montse per encarregar-li una nova fornada de les magdalenes integrals que compres de trenta en trenta. Calcular quants alvocats menjareu per dinar i preguntar-te com és que l’addicció als alvocats no se t’ha despertat fins als quaranta-set anys. Omplir un pot d’olives a granel i triar-les “sense os” per no pagar pinyol a preu d’oliva. Tenir la safata d’entrada tan plena de correus per llegir que no donaries l’abast ni que no fessis res més que llegir correus.
Fer coses normals en dies normals: en tens prou i de sobres amb això.
