Estimat diari,
Avui he plantat un arbre. Quan ho veus a les pel·lícules sembla més fàcil, però jo he acabat ben esgotada, sense alè, així que m’he estirat al llit quan la feina estava feta. Els pares han vingut a veure’m, a veure’ns, al cap d’una estona, i he sentit un no-sé-què d’orgull quan m’han dit que el trobaven bonic, una mica esprimatxat i fràgil, encara, però vaja, que ja creixerà. Jo també era allargada i magre, quan vaig néixer, i la meva padrina va dir que era molt lletja. El pare, però, m’ha dit que no és cert que fos lletja; la mare no ha dit res.
Durant el capvespre m’he passat hores contemplant-lo i he convidat un parell d’amigues a venir a visitar-lo. M’ha entristit adonar-me que na G., na P. i na L. no demostraven gens d’interès per l’arbre, mentre que na S. i na V. m’han fet moltes preguntes i m’han explicat que, quan elles es varen animar a plantar-ne un, es varen sentir molt soles. Na P. sempre ha dit que això de plantar arbres és una imposició ecopatriarcal, i que hi ha moltes altres maneres de sentir-se realitzada com a persona, com ara tenir un fill o escriure un llibre. A mi m’ha fet molta ràbia que posés aquestes possibilitats al mateix nivell, perquè com a amiga m’hauria de fer costat i m’hauria de dir que el que he fet és el més important que faré a la vida, que res ja no serà igual després d’això i que puc estar orgullosa perquè és ara que la meva existència començarà a tenir un nou sentit que fins fa no-res m’era totalment desconegut.
Na G. no ha parlat gaire, s’ha limitat a forçar una ganyota que devia voler transmetre alegria, però que tanmateix m’he adonat que era fruit de la indiferència i, fins i tot, d’un sentiment lleu de decepció. Na L. ha dit quatre obvietats; que si que bonic, i ah, molt bé, oh, d’acord, tot fingint un interès que, talment com li ha passat a na G., m’ha semblat ben impostat. No la vull jutjar gaire, na L., perquè sé que no és fàcil per a ella que a cada entrevista de feina li preguntin si ha plantat cap arbre o si té previst plantar-ne en el futur. Na L. és advocada i es va casar fa dos anys. A partir de llavors, els companys no deixen de preguntar-li que quan es decidiran a plantar un arbre, i na L. fa un esforç per no enviar-los a la merda; en comptes d’això, respon que bé, encara no sabem si en plantarem cap, de moment anem tirant. Na L. ens ha contat unes quantes vegades que, quan ella contesta això, els companys posen cara de circumstàncies, i ella se sent una mica culpable perquè és conscient que els està mentint i que en realitat, d’un temps ençà, na L. s’ha adonat que sí que ho sap, que sí que ho saben; que ja hi ha prou arbres al món i que no els fa falta plantar-ne cap.
Na G. i na S. gairebé no s’han mirat. Totes dues s’han distanciat una mica, els darrers anys, perquè na S. considera que na G. no li va donar prou suport quan, veient les dificultats que tenien na S. i la seva parella per trobar un sòl fèrtil i bones llavors, van decidir-se a importar llavors i bons fertilitzants de l’estranger. Na V., per posar pau, li va dir a na S. que no s’ho agafés malament, que el que passa és que sovint et tornes egoista, quan passen els anys i no has plantat mai un arbre. Na S. va acceptar la justificació perquè ella, que viu per als seus arbres, ha après a ser més tolerant i oberta i comprensiva que ningú, més encara amb les amigues que no tenen la capacitat d’empatitzar amb ella. Pobretes, pensa ara na S.; si és que pitjor estan elles, amb el jardí buit i sec, sense verdor ni fulles, sense vida.
El cas, estimat diari, és que, íntimament, avui m’he sentit satisfeta i alleugerida alhora. Mentre contemplava el meu arbre llarguerut i prim, m’he adonat que, d’ara endavant, s’han acabat les preguntes, els comentaris, les brometes sobre les llavors i els sòls fèrtils. Ara que el meu arbre és una realitat, jo també podré ser part d’un grup més sòlid, el de les plantadores d’arbres, alliberant-me, doncs, i per sempre més, d’aquell temor a haver-me perdut alguna cosa, a arribar a la fi dels meus dies sense haver fet el més important i decisiu i transcendental que podia fer. Sempre he tingut por de fer coses només per la por de no fer-les, de no haver-les fet, però ara la por s’ha esvaït perquè sé que ningú no et preguntarà per què has plantat un arbre mentre encara hi hagi tantes persones a les quals demanar per què cony no en planten un.
En fi, diari meu, m’acomiado de tu al costat d’aquesta preciosa olivera —sí, és una olivera!— que és part de mi i que algun dia donarà uns fruits que també seran meus. Deixa’m dir-te que avui sé que me n’aniré a dormir sentint-me completa, útil, necessària, com si pogués morir-me demà havent fet tot el que havia de fer. Al capdavall, i malgrat que algú decidís que cal fer tres coses abans de morir, tots sabem que no n’hi ha cap de tan important com plantar un arbre: si no fos així, no creus que tothom es posaria a tenir fills i a escriure llibres? T’ho imagines?
Bona nit, estimat diari.
