Foto: Mateus Campos Felipe


La germana Ángeles ha passat molt mala nit. Ha somiat ulls de punyal i mans que l’escanyaven. Quan s’ha despertat, la ràbia encara era allà, empenyent-la. Fa un petó a la medalleta que duu penjada al coll. Confia que la pregària del matí tindrà el poder i la caritat d’apaivagar-la.

La imatge de la marededeu de la capella té el cap inclinat i somriu suaument, amb els ulls mig tancats. És tota blanca, sense ornaments de cap mena. El primer cop que la va veure, fa trenta anys, quan la germana Luz li va ensenyar l’escola, va sentir que l’acollia a casa. Aquella finor adolescent del rostre, la humilitat del gest, els dits llargs i gràcils que dibuixaven un mudra delicat i poderós.

La capella ha quedat buida després de la pregària del matí. Hi ha molta feina per fer, avui. La germana Ángeles fa una breu genuflexió i acarona la galta de Maria. No té cap altre nom, no és la mare de Déu del Roser, o la del Carme, o la de Gràcia. Les és totes i no n’és cap al mateix temps, com un primer amor inesborrable. Li passa el dit índex pel contorn de les parpelles. És l’últim cop que podrà fer-ho. En veu baixa li promet que tornarà.

Al pati ja han començat els preparatius per a la festa de final de curs. Fa un dia esplèndid de juny, cel blau i una brisa suau que apaivaga la xafogor. Des del seu despatx del segon pis, la germana Ángeles contempla el formigueig de monges, mestres, mares voluntàries i nens i nenes de tots els cursos que munten paradetes amb taules del menjador, engalanen les porteries de futbol i ajuden les cuineres a disposar safates de canapès dolços i salats damunt d’estovalles de colors llampants. Com cada any, pensa, però avui és l’últim. Demà la jubilen contra la seva voluntat. S’esforça a retenir algun detall que se li fixi a la memòria amb entitat pròpia i no se li mescli amb el record de les festes de tants altres acabaments de curs. És inútil. Tanca els ulls per visualitzar l’escena i només hi veu colors, llum càlida, bates i uniformes, un floc de cabells que voleia, una alumna que es corda la sabata i que podria ser qualsevol alumna de qualsevol curs dels últims trenta anys. Qualsevol, pensa de cop, menys la Sofia Jordà l’estiu del 85. Aquell final de curs maleït sí que el recorda amb nitidesa. Els mitjons blancs tallats amb tisores a l’alçada del turmell, una mà al pal de la porteria i el cos de la nena, onze anys acabats de fer, movent-se a càmera lenta al voltant de l’eix de fusta amb el braç ben estirat, comptant cada pas en veu alta, amb els ulls completament extraviats.

Fa un gest amb la mà com si espantés una mosca. Es concentra en el formigueig dels preparatius. Ara mateix la germana Mar creua el pati encerclant amb tots dos braços un test enorme. És un dels llorers que van custodiar la imatge de la mare de Déu al mes de maig. Durant la festa, guarniran la tarima dels parlaments. La germana Mar ja duu el polo blanc d’estiu sense el càrdigan, i sembla que també ha guardat les mitges a l’armari fins ben entrada la tardor. Des de darrere del vidre del despatx la directora contempla la novícia, que escampa somriures amb l’esclat enèrgic dels seus trenta anys acabats d’estrenar.

La Sofia Jordà deu tenir trenta anys, també.

No passarà d’aquest estiu. El monstre caurà. I encara que a ella no se li esborrarà mai la culpa pel seu silenci, almenys haurà fet justícia. La dels homes, perquè la de Déu, en tres dècades, no ha fet acte de presència.


* A la secció Estimeu-les molt Sònia Moll fa un recorregut en clau narrativa pels impactes que rebem a l’etapa educativa: des de la llar d’infants fins que som adults.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa