Als estius som boles de billar escampades en totes direccions sense possibilitat de tornar enrere. Tothom creix de manera accelerada i mai no sabem amb què ens trobarem al setembre. Una s’haurà passat l’agost ofegant-se en un cinquè sense balcó, l’altra tornarà d’un intercanvi a Londres i aprofitarà qualsevol ocasió per deixar anar anglicismes amb veu afectada. Una haurà follat per primer cop amb un italià al càmping de sempre i es passarà mesos mirant-nos per damunt de l’espatlla, l’altra haurà fet amics nous a la urbanització de la torre on pugen cada cap de setmana i ja no voldrà sortir a esmorzar amb tu. A aquella l’hauran obligat a treballar al juliol al bar de la família; a aquesta l’haurà violat el seu tiet al paller de la casa del poble.
Després d’aquest estiu ja no ens retrobem mai més. Pels passadissos i les aules de la Facultat de Lletres llisquen cares i veus desconegudes. Descanso en aquest anonimat nou. Aquí no hi ha ningú que pugui endevinar el meu agost de dies buits, ningú que sàpiga que ja fa anys que sempre són així. Probablement serà per això, que trigaré tant a abandonar la ciutat: una aprèn a estimar els paisatges capaços d’esborrar-la quan la runa amenaça de travessar-li la pell.
A l’aula 101 som més d’un centenar d’alumnes de primer. N’hi ha que seuen per terra o als ampits de les finestres perquè no hi ha prou seients per a tothom. El professor parla, nosaltres escoltem i agafem apunts de noms d’autors, obres, corrents literaris i dates que després vomitarem a l’examen. Només una direcció, la veu, i un sol sentit: d’ell cap a nosaltres. Copiem, memoritzem, repetim. Oblidem que tenim paraules pròpies. Hem tingut mai paraules pròpies? D’aquí a cinc anys obtindré un títol de filòloga sense saber com llegir un poema. Tant me fa. Tot. M’aferro a aquest cicle que em salva de l’extraversió obligada. Després de classe desaparec al racó més amagat de la biblioteca de barracons del costat del pàrquing i només de tant en tant aixeco el cap dels llibres i constato de reüll que al meu voltant la vida continua sent dels altres: dels que riuen, dels que ballen, dels que s’atreveixen a sentir en carn viva el dolor que jo no puc suportar.
M’agrada inventar-me que em va atendre ella el dia que vaig haver d’anar a la consergeria a buscar una documentació per sol·licitar un Erasmus per al curs següent. Que la vaig conèixer llavors, i no més de quinze anys després. Que vam coincidir en el temps en el mateix pati de lletres on m’aïllava fent veure que llegia o que contemplava els peixos de l’estany. Que em va reconèixer l’armari de tres inferns, que li vaig reconèixer la llibertat i la valentia. M’agrada inventar-me que ella i la seva nòvia i totes les seves amigues lesbianes que lluitaven contra la invisibilitat en la Barcelona de principi dels noranta em van salvar de l’ostracisme autoimposat i em van estalviar gairebé dues dècades de mentida i de por. M’invento, doncs, que un dissabte d’octubre em van dur a ballar al Daniel’s i que hi vaig besar una noia estrangera que no s’assemblava a la Lore. I que el setembre següent, en l’avió que em duia a la meva destinació d’Erasmus, m’adonaria que aquell havia estat el primer estiu que no m’havia deixat cap marca.
* A la secció Estimeu-les molt Sònia Moll fa un recorregut en clau narrativa pels impactes que rebem a l’etapa educativa: des de la llar d’infants fins que som adults.
