Potser m’odia perquè si jo no hi fos ella seria l’única de la classe amb els ulls verds i aquí no és com a casa seva que la seva mare tota l’estona li diu que és la més bonica del món que és una nina que sa germana és intel·ligent però ella la Teixidó petita és la més preciosa la nina de cabells d’or i boqueta de mel de mel emmetzinada com la de la seva mare que cada tarda quan surto d’escola amb l’entrepà del berenar em diu Tot això et menjaràs? i em diu toixó i riu de mentida i es pensa que no se li nota. Jo l’odio perquè ella m’odia des del primer dia d’escola i ja fa cinc anys i encara m’odia i l’odio i no ens parlem fem com si no ens veiéssim com si no ens existíssim i a vegades penso per què li faig tanta ràbia si jo no soc cap nina ni tinc els cabells fins i rossos ni la boca petita de mató i mel.
Potser és perquè a l’escola ser bonica o lletja és igual, el que volen és que estudiïs molt i treguis bones notes i no riguis fort a classe i siguis bona com Claudina Thévenet, que li van matar dos germans davant seu i va perdonar els assassins i després va voler fundar aquesta escola perquè les nenes de la seva època poguessin estudiar igual que els nens. També va dir “estimeu-les molt” perquè eren nenes pobres i moltes no tenien família. Aquí les monges i les mestres t’estimen molt però només si treus bones notes i et portes bé tota l’estona.
A mi m’estimaven perquè em portava bé i no sabien que insultava per dins i encara no ho saben perquè a la Teixidó no li he dit res només l’he agafat per les solapes de la bata amb molta ràbia quan m’ha donat una empenta a posta jugant a bàsquet i ens hem odiat més que mai i he estat a punt d’esclafar-li la cara bonica de nina la boqueta de mel boqueta metzina amb un cop de puny a les dents però no hi he estat a temps perquè ens han separat. I ara tothom creu que m’he tornat boja i ja no m’estimaran mai més aquí dins.
A casa la mare s’ha enfadat molt i m’ha dit Les nenes no es peguen i també No ens hem de barallar i és veritat però jo no sé com es fa per apagar la ràbia com es tira aigua al foc com es fa per perdonar els que maten els teus germans per no cridar fort Per què m’odies per no cridar fort tots els insults que fa tants anys que em callo.
* A la secció Estimeu-les molt Sònia Moll fa un recorregut en clau narrativa pels impactes que rebem a l’etapa educativa: des de la llar d’infants fins que som adults.
