Octubre del 88, vuitè d’EGB. Abans de sortir de casa decideixo que aquests tres vuits m’han de dur sort. La mare diu que escrits de costat són símbols d’infinit. Això ha de ser bo per força. Necessito que ho sigui. De moment va bé: m’he estalviat gairebé tres setmanes de curs gràcies a un virus de nom difícil i a l’anèmia que fa mesos que arrossego, i estaré exempta de gimnàstica almenys tot el primer trimestre. No l’hauré de veure, no em podrà veure, no em podrà dir Queda’t una estona més. L’hora del pati tampoc no serà un problema. Ja som grans i no ens controlen gaire. Podré quedar-me a classe llegint o baixar a la biblioteca. I és l’últim curs del cicle, ja tinc mig convençuda la mare que em deixi fer el BUP als salesians, que admetran noies el setembre que ve. Allà estaré amb els meus germans, no em podrà passar res.
La mare insisteix a acompanyar-me el primer dia. La directora, la germana Ángeles, ens ve a trobar al vestíbul de l’escola. M’alegro que estiguis millor, diu, però no sembla gens alegre. Està preocupada. Sé que la impressiona el meu aspecte. He perdut quinze quilos en menys d’un any i faig cara de malalta tota l’estona. La directora parla amb la mare d’un dossier de reforç que ha preparat el tutor perquè em posi al dia (Però sobretot, no et forcis). També diu La cuidarem molt. Marxem juntes a classe pel passadís dels professors.
Les companyes em reben amb simpatia. Fins i tot la Teixidó. Quan m’ha vist ha tancat una mica els ulls com si li fes mal. Està impactada. Sec de seguida al costat de la Lore, que m’estreny suaument el braç. Casa. La germana Ángeles reprèn la classe. Art i dibuix. Parla d’El Greco. M’arrapo a les imatges de les diapositives, que no hi hagi res més al meu cap. Ulls místics, vidriosos, que miren al cel. Queda’t una estona, Sofia. Cossos lànguids, rostres esmolats. Homes sants de mans ossudes i nas allargat. No ho diguis mai a ningú.
A l’hora del pati sec amb la Lore al racó de sota el porxo. No xerrem gaire. La dibuixo al meu quadern i ella fa veure que no se n’adona. Les cançons de les nenes més petites que juguen a pocs metres a saltar la corda ens arriben esmorteïdes, com si estiguessin molt lluny. «Al pasar la barca me dijo el barquero, las niñas bonitas no pagan dinero…» La Lore em fica a la butxaca un parell de cigarrets que ens fumarem a la sortida. «Yo no soy bonita ni lo quiero ser, las niñas bonitas se echan a perder.» Jo no era bonica, per què m’ha passat tot això? La Lore, que no en sap res però sembla que ho sàpiga tot, em salva: Sofia, vols que et faci trenes? Me’n fa dues. Gruixudes. Jo li acarono la cuixa per sota de la faldilla de l’uniforme. Després ens besarem als lavabos, quan no hi hagi ningú.
* A la secció Estimeu-les molt Sònia Moll fa un recorregut en clau narrativa pels impactes que rebem a l’etapa educativa: des de la llar d’infants fins que som adults.
