N’hi ha prou d’abaixar la guàrdia uns segons per acabar amorrada al fang i estar-te anys mastegant-ne les restes. No he après gaire cosa més, aquest curs, però això sí que m’ho he tatuat amb foc al cervell reptilià: no n’hi ha prou d’estar alerta un dia, una setmana, un mes. S’hi ha d’estar SEMPRE.
Només han calgut pocs minuts: quedar-me a classe a l’hora del pati per escriure a la Lore, deixar la carta a mitges damunt del pupitre per anar al lavabo quan falta només un minut perquè pugin del pati. Tornar a temps de veure l’Alícia i la Ruth amb el full a les mans, els ulls exageradament esbatanats i la boca escopint riures i fàstic. L’aula que es va omplint d’alumnes que no saben de què va i que es mouen amb nerviosisme davant dels escarafalls d’elles dues i dels mascles alfa de la classe, que han vingut corrents atrets pels seus crits de burla.
La paràlisi. La nàusea. T’acaben d’extirpar dels budells la vergonya del que ets i ara ho exposen com qui exhibeix als ulls del món una bestiola recargolada i lletja que acaben de descobrir. Suor freda. Es pot saber què passa aquí? Salvada per la campana. La carta a terra, amb les marques d’uns botins bruts de la terra del pati. Corredisses, soroll de cadires, la germana Luz assassinant tothom amb la mirada, els riures ofegats però els llampecs de burla als ulls cada cop més encesos, apunyalant-me des de tots els racons de la classe.
El que no esperava és que no sabessin com dir-ne, que no trobessin cap paraula per insultar-me. Per al Dani, acorralat dia sí dia també a l’aula de 1r C per aquells nois suposadament brillants que havien de passar-nos la mà per la cara, en tenen unes quantes: maricón, mariquita, nenaza, bujarra, muerdealmohadas, soplanucas. Però per a mi, a banda de lesbiana, que sona massa neutre, no en tenen cap altra. Ni tortillera ni bollera s’han infiltrat en el nostre vocabulari d’extraradi dels anys vuitanta.
¿Com es desapareix si al final no t’atreveixes a llençar-te al buit des del balcó de casa? Esborra’t endins. Sigues sorda, cega i muda els anys que et queden en aquesta escola. Perfil baix, grisos, beixos. Estudia TOTA L’ESTONA. Compta més que mai les calories de cada aliment que et fiquis a la boca, fes-te encara més petita, més insignificant, més invisible. Neda trenta piscines cada matí abans d’anar a classe i nega’t brutalment a cada braçada. I a cada abraçada. Crema les cartes. Totes. No n’obris cap més mai més. No t’obris mai més.
Sense paraules per insultar, el tema acabarà oblidant-se. O el substituirà algun altre –Ho saps, que la Teixidó s’ha quedat embarassada???? Amb quinze anys!!!–. Aleshores ja hauràs aconseguit ser una altra –no ser-te. I durant anys, durant dècades, no tornaràs a abaixar la guàrdia. Contra la nova cuirassa se t’estavellaran les febleses, els records, el pànic i el plaer. Acabaràs estimant el silenci del teu ésser envasat al buit.
* A la secció Estimeu-les molt Sònia Moll fa un recorregut en clau narrativa pels impactes que rebem a l’etapa educativa: des de la llar d’infants fins que som adults.
