Només duc un pot de pèsols i una bossa de pa de motllo, però no m’he atrevit a demanar si em deixaven passar i ara veig que hauré d’esperar una bona estona: la parella de davant duu el carro ple fins dalt. Són gairebé les vuit del vespre i estic rebentada. Tot el dia a l’oficina apagant focs i aguantant el cabró del Salardú, i per si no n’hi hagués prou, una reunió tan inútil com interminable a darrera hora. Només vull arribar a casa, dutxar-me, fer un mos i ficar-me al llit. Per calmar els nervis tanco els ulls i començo a comptar els productes guiant-me només pel so de la màquina cada cop que la caixera hi passa un codi de barres. Pip-pip, un; pip-pip, dos; pip-pip, tres.
Em toca l’espatlla amb la mà. Estic tan cansada que ni salto. «Sofia Jordà?». Els primers segons no la reconec. Aquell matí dels meus 6 anys acabats de fer tampoc no la vam sentir arribar. Semblava que llisqués per les rajoles amb els mocassins negres. La mare sí que va fer un salt quan va sentir la seva mà damunt de l’espatlla. «Senyora Vila?» No portava còfia. Devia tenir uns trenta anys. Quan es va inclinar per saludar-me, la cadeneta d’or amb una creu li penjava d’una banda a l’altra del coll com un gronxador.
Després tot va anar una mica ràpid. La mare es va haver de quedar esperant a la saleta, la directora em volia veure a soles. La vaig seguir per la porta que donava al pati. Hi havia una pista de bàsquet i una altra amb dues porteries petites, d’handbol. «T’agraden els esports?» Vaig arronsar les espatlles i vaig dir que sí per dir alguna cosa. Vam entrar en una aula lluminosa amb grups de taules i cadires de fòrmica massa petites per a una adulta. Però la germana Ángeles s’hi va asseure igualment, davant meu. La faldilla marró se li arronsava per damunt dels genolls, que li quedaven a l’alçada de la barbeta en aquella postura; hi va descansar els colzes i va sostenir la cara entre les mans. «Així que tu ets la Sofia Jordà.»
La veig ara davant meu, al súper, uns setanta anys, dessuadora grisa, texans blaus i calçat de trekking del Decathlon, i penso que és una dona exhausta, com jo. Ja no duu al coll la creu amb la cadeneta d’or.
Demanem dues cerveses al bar de la plaça. La deixo parlar. Diu silenci, culpa, remordiment, mortificació, pregària. Quan parla del monstre desenganxo l’etiqueta de l’ampolla i la desintegro entre els dits. Diu denúncia, diu reparació, diu justícia. Diu «No vaig saber protegir-te.» Torno a veure les parets de l’aula aquell matí de setembre abans que comencés el curs, nues, per estrenar. Només un “Estimeu-les molt” amb lletres de cartolina taronja penjant d’un fil de cotó, com un collar, damunt de la pissarra.
Demano dos whiskis. Li beso el dors de la mà. Brindem pel pacte.
* A la secció Estimeu-les molt Sònia Moll fa un recorregut en clau narrativa pels impactes que rebem a l’etapa educativa: des de la llar d’infants fins que som adults.
