Un estiu sencer

Tots ens coneixíem i tots tornàvem a tenir l’edat de quan el freqüentàvem

Foto: Bridget H


La setmana passada m’explicava la meva amiga E. que un cop l’any fan un sopar de quintos amb els de l’institut i que durant les hores que dura aquella gresca, tots tornem a tenir dinou anys, Maria, i ballem, que jo no en tinc punyetera idea però aquell dia és l’únic dia que ballo, i adoptem els mateixos rols que havíem tingut quan érem companys perquè és impossible no ser un mateix, ho saps, oi?
 
Jo em vaig adonar que no tenia cap classe de gràcia per ballar a festes de Freginals de fa vint-i-dos anys. M’hi havia convidat ma cosina, que tenia tres anys més que jo i que estava en plena edat del pavo. Jo encara no. Jo tenia només onze tendres primaveres, però aquelles festes em van deixar portar el ritme de vida de ma cosina l’adolescent i salerosa, cosa que volia dir que podia tornar a casa ma tia a les cinc del matí, tenint en compte el baix índex de criminalitat de Freginals i que allí, vulguis que no, tots érem cosins de cosins.
 
Sonava Ese toro enamorado de la luna quan vaig tenir la revelació. La tocava una orquestra i estàvem ballant-la en rotllana tots els joves i joveníssims que ens trobàvem al poble. Vaig detectar les mirades dels altres entre ells com volent dir què està fent esta xiqueta, i mirades més intenses a ma cosina perquè els confirmés que no m’estava agafant un ictus, sinó que era ni més ni menys la meva poca gràcia per moure el cucu al ritme de bachata, salsa, reggeaton, patxanga, rumba o podeu insertar aquí qualsevol modalitat de ball que se us ocorri.
 
Diuen que per tenir un bon record d’un viatge has de deixar el millor per al final, que el regust últim dominarà la sensació global de l’experiència. Us juro que no sabria escollir un dels bons moments que he viscut les tres últimes setmanes al meu poble, un temps en què he vist passar un estiu sencer. No hi ha faltat cap ingredient: nits en blanc de calor crua com l’atzavara i paraules hipnòtiques que parlaven suficientment a prop de l’orella, capaces d’enamorar, tardes tòrrides sobre la sorra de platges feréstegues, i abraçades inesperades i amics retrobats i riures deixats anar igual que et deixes anar a casa teva, que és on estàvem, a casa; i balls maldestres un altre cop, i què, si tots som amics. Fanals dels carrers que s’apagaven perquè ens beséssim a les fosques, olor forta de baladre, de camp d’arròs, no et tornis groc aquest any, va, i coses així.
 
Per sort la casualitat va escollir per a mi l’últim dels records d’aquest estiu esplèndid: un dels bars on ens hem emborratxat tres generacions del poble va tancar per sempre just el dia abans que jo hagués de tornar a la ciutat sense vacances. Feia deu anys que no hi anava, jo i la resta de les cent?, dues-centes? persones que es van plantar a acomiadar-se del bar on més nits d’estiu hem passat. No hi faltava ningú. Ens miràvem els uns als altres, tots ens coneixíem i tots tornàvem a tenir l’edat de quan el freqüentàvem, de quan ens començàvem a conèixer, de quan començàvem a ser una mica grans i sonaven les cançons que mai haurien hagut de deixar de sonar i la nostàlgia se servia gratis a la barra amb cada copa. Llavors ho vaig entendre: aquest és el final del guió d’aquestes vacances i l’E. té raó: és impossible no ser un mateix.
 
Ai, que l’agost fuig i a mi encara em queda estiu. Crec que en faré esqueixos i em guardaré aquesta vida que m’esclata per, si torna el fred, saber-la fer renéixer.

Comentaris

    . Teresa Señal Climent N n nim Agost 28, 2018 2:15 pm
    Només dir que cada vegades que veig escrit Maria Climent el cor amb salta dons la meva mare es deia així.
    Ginesta Agost 29, 2018 1:11 am
    Meravellòs i que bé escrius! Soc ebrenca per decisió pròpia, però, he de dir, que sí es pot no ser un mateix en moltes ocasiones. A la nostra estimada terra nomès he conegut, certament, gent autèntica! Visca les terres ebrenques!

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...